La infertilitat no és culpa nostra

Vaig tardar quatre anys a quedar-me embarassada i tenir el meu fill, quatre llargs anys d’incertesa, silenci, espera, estimulació ovàrica, dolor, punxades, angoixa, tractaments de reproducció assistida i inquietud. Tinc problemes d’infertilitat, moltes dones en pateixen, i no hem d’amagar-nos. No obstant, la societat ens estigmatitza. Una ràpida recerca al diccionari de la paraula ‘infèrtil’ ho deixa clar, primer la redirigeix al concepte ‘estèril’, per després definir-la com una cosa «que no dona fruit, no produeix res» o «dit d’un ésser viu incapaç de reproduir-se». Se’ns titlla d’incapaces, incapaces de germinar, de donar vida, de produir res, com si fóssim dones incompletes, perquè xoquem amb el que socialment s’espera de nosaltres, que tinguem criatures. També molts homes tenen problemes d’infertilitat, però sembla que no existeixen, i molt menys se’ls jutja per això. Quan expliques que estàs intentant quedar-te embarassada i no ho aconsegueixes, sovint se’t culpabilitza, se t’acusa d'estar estressada o d’estar obsessionada amb el tema. Si durant els meus quatre anys de recerca no ho vaig explicar va ser precisament per això, per estalviar-me tots aquests comentaris. Però no hem de callar. La infertilitat és una realitat cada dia més present en la nostra societat. Callar ens invisibilitza, parlar ens permet estar juntes, viure-ho acompanyades. Per això, quan vaig escriure el llibre ‘Mamá desobediente. Una mirada feminista a la maternidad’ vaig voler trencar el meu silenci. La infertilitat no és culpa nostra. La infertilitat és resultat d’un món malalt. Un món que dona l’esquena a la fertilitat, tant de persones com de nombroses espècies vegetals i animals. L’exposició a tòxics ambientals mina la fertilitat humana. La crisi ecològica i climàtica té un impacte directe en les dificultats que cada vegada més dones i homes enfrontem per tenir criatures. La infertilitat també és resultat d’un sistema que supedita la vida a la lògica productivista i mercantil. Quantes dones posposen el seu desig de ser mares fins a aconseguir una estabilitat econòmica i laboral que mai arriba. Una dinàmica que pot tenir conseqüències quan intentem quedar-nos embarassades després, passats els 35 o els 40 anys, quan la nostra fertilitat disminueix, i això pot dificultar aconseguir l’embaràs. La solució als problemes d’infertilitat no està en les tècniques de reproducció assistida; aquestes poden ajudar en determinats moments però no són la resposta definitiva. El que necessitem són mesures polítiques que abordin el problema de fons, és a dir, que acabin amb la contaminació mediambiental, que permetin accedir a una vivenda digna, que posin fi a la precarietat laboral i de vida, que augmentin els ajuts a la maternitat i la criança, començant per ampliar un permís maternal insuficient. Vet aquí les polítiques que necessitem per acabar amb els problemes de fertilitat que ens incumbeixen. Les institucions públiques, els mitjans de comunicació, la societat en general es lamenten periòdicament del descens constant de la natalitat, però ¿què es fa per evitar-ho? Res. El discurs és un altre: «La culpa és teva, dona, per haver esperat massa». Llavors, ¿ens imposen tenir criatures o no tenir-les? Vet aquí la hipocresia d’un sistema patriarcal que construeix un imaginari que associa dona a maternitat i, per l’altre, un sistema capitalista que ens posa totes les traves del món per aconseguir-ho, i que acaba convertint la infertilitat en un negoci. No poder tenir criatures malgrat desitjar-ho implica assumir un dol. «Se t’ha mort el somni de la maternitat», afirma Gloria Labay, fundadora de l’imprescindible projecte La vida sin hijos, on acompanya dones que tot i desitjar-ho no han pogut tenir descendència. Voler tenir criatures i no poder genera tristesa, desesperació, ansietat, por, angoixa. Una cosa que a més es viu, la majoria de les vegades, en silenci. Així mateix, sotmetre’s a un tractament de reproducció assistida no és fàcil: com gestiones el procés, de quina manera l’enfrontes. Hi ha dolor, malestar emocional, sentiment de fracàs, incertesa. Per no esmentar la pèrdua de control sobre el teu cos que signifiquen les tècniques de reproducció assistida, així com les contradiccions que tenim algunes de ser partícips del negoci de la infertilitat. Parlar-ne ens ajudaria a destapar-les, trencar l’estigma i no sentir-nos tan soles. La infertilitat és un problema polític, sense persones fèrtils, sense un planeta fèrtil, no hi ha vida possible.

La infertilitat no és culpa nostra

El patriarcat empeny la dona a procrear i el capitalisme ens posa traves

El més llegit