De gairell

Segons el diccionari, una cosa va de gairell quan «està en gran abandonament i desordre». És una expressió que significa que una cosa està inclinada cap a un costat, està obliqua, no dreta. M’agradaria que fos diferent, però quan faig una mirada al panorama nacional penso que moltes coses van de gairell. Comencem per la pandèmia, la gestió de la qual ha sigut manifestament millorable. No l’esperàvem i quan va arribar no la vam voler veure fins que ja era tard i el virus es movia entre festejos i manifestacions si més no imprudents. Ara hi ha desacord sobre el nombre de morts, amb el Govern central dient que 28.000, que ja està malament, i les comunitats que 44.000, que està molt pitjor. De gairell. Es dirà que Alemanya ho ha fet millor perquè té més mitjans, i jo responc que també Portugal ho ha fet millor i en té menys. Jo no sé si a Madrid no en saben, no volen o compten de manera diferent per alleujar el marró que li ha caigut al Govern, però el que passa no és seriós i posa en relleu la necessitat de centralitzar les coses importants perquè la pandèmia no és com una llicència de caça, diferent a cada comunitat autònoma. És com si el virus fos anterior a la Constitució i no entengués d’autonomies ni de fronteres reals o artificials, ja que en realitat totes ho són. I això no és una crida a la injuriada centralització (tot i que personalment crec que serien molt convenients una regles mínimes en educació, per no continuar distanciant-nos cada dia més uns dels altres), sinó una crida a l’eficàcia en el combat contra un enemic que ens mata i que és tan ignorant ¡el pobre! que no diferencia entre un català i un extremeny. L’escàndol de les residències Després ha vingut l’escàndol de les residències, en què ha mort un nombre elevadíssim de vells i en què la competència és autonòmica (6.000 morts només a Madrid). És un problema que compartim amb altres països (segons l’NYT amb l’1% dels infectats han donat el 50% de morts), però ja se sap que mal de molts... epidèmia, i mai més ben dit. De gairell. És imperativa una investigació a fons i una revisió urgent de les condicions en què operen aquestes residències de la mort. Perquè en res han millorat des del març i es podria repetir el drama. La situació sanitària a Espanya empitjora i preocupa al món ja que s’infecta entre nosaltres diàriament més gent que entre els 240 milions d’italians, francesos i alemanys tots junts. De gairell. I com que ja queden menys vells, els infectats són ara els joves del ‘botellon’ i l’oci nocturn, un problema que exigeix educació i mà dura perquè deixa de ser la diversió d’uns quants per convertir-se en un torpede contra la salut col·lectiva. La nostra economia està patint més que altres i en particular el sector del turisme, tan important en termes no ja de PIB sinó de poder menjar i arribar dignament a final de mes per a molta gent. Massa. Perquè aquesta crisi ha afectat de manera asimètrica els països del sud i el nord d’Europa, amb unes diferències que s’han posat en relleu en l’últim Consell Europeu. Els del nord, amb més indústria, han resistit millor perquè creen llocs de treball més sòlids, mentre que els del sud, dependents d’un factor exogen que no controlem com és el turisme, estem patint molt més. Ens hem beneficiat quan Tunísia o Egipte tenien problemes, i ara patim a causa de la pandèmia. Sense mèrit llavors i sense culpa ara. La paradoxa del Regne Unit I no deixa de ser paradoxal que sigui el Regne Unit, l’únic país d’Europa amb més morts que nosaltres, el que exigeixi una quarantena als viatgers procedents d’Espanya quan, des del punt de vista sanitari, hauríem de ser nosaltres els que els hi exigíssim. I així, mentre Exteriors lamenta la quarantena, Sanitat l’aplaudeix. De gairell. Combatre la pandèmia és la nostra prioritat i la dicotomia entre salvar vides o salvar l’economia és falsa, perquè una segona onada en aquests moments, que ni Sanitat sap si ve, seria desastrosa per a totes dues. Hem d’aprendre a viure amb el virus fins que hi hagi una vacuna i fer i distribuir milions de dosis portarà temps. El Vietnam té un rebrot i portava dos mesos sense cap infectat. I a l’Àfrica ni se sap. Ningú estarà segur mentre no ho estiguem tots. Crisi significa també oportunitat i aquesta és una magnífica ocasió per replantejar un model econòmic basat en el turisme, el totxo i salaris baixos i precaris. A «servir sagnia als guiris», com vaig llegir fa no gaire. Fa uns anys, amb menys turistes, les Balears eren la comunitat amb més renda per càpita i avui, amb més turistes i més saturació, ha baixat fins al setè lloc. Aquest estiu els illencs descobrim la meravella de les platges amb espais lliures que havíem oblidat. Per això caldrà gastar els diners que arribin d’Europa amb acords, transparència i prioritats clares per establir les bases d’un futur menys fràgil. Reformes i no pedaços. I això exigeix que els polítics, en comptes de barallar-se i inventar problemes com el de la monarquia, molt útil per distreure l’atenció de les seves responsabilitats, vagin de dret a planificar el futur conjuntament amb la societat civil. Perquè ens hi va la vida, perquè el futur dels nostres fills depèn de com gastem aquests diners i perquè les coses deixin d’anar de gairell.

El més llegit