Ho prometo: això no va de política una altra vegada. Però permetin-me que entri en matèria referint-m’hi un moment. El «mentrestant» és una idea que els últims anys experimenta un cert ‘revival’. Dona títol al llibre ‘Mentrestant’ de Maurici Serrahima, que marcava què fer en la postguerra durant l’espera godotiana del final del règim. El concepte, recuperat per Jordi Amat –aleshores editor de l’obra de Serrahima– ha pres moltes altres declinacions polítiques, des del comunisme a la revista ‘Mientras Tanto’, fins a l’independentisme, que el feia servir recentment en boca de Jordi Puigneró i Jordi Sànchez com a estació de servei al camí de la seva Ítaca.

Però com els deia, aquest no és un article polític; és un article sobre el personal en aquests temps incerts. Perquè els anys no venen amb tiquet de compra; el que fem o no per ser feliços ara –dins del marge de les cartes que reparteixi la pandèmia– serà el que anomenarem «els nostres temps». No tindrem dia de l’armistici, no hi haurà una festa popular als carrers que ens anunciï que tot s’ha acabat, perquè les victòries –que han de venir, en forma de vacuna i tractaments– seran sempre parcials i incompletes.

Aquests mesos no són un «mentrestant», són les nostres vides i hem de trobar la manera de viure-les. De poder moure’ns i de guanyar-nos la vida. De visitar la nostra gent gran sense jugar-nos la salut ni el seny. De fer i mantenir amistats i concebre i educar fills i projectes i divertir-nos, i de perdre algun quilo. De tenir la casa mig ordenada i el gat mig feliç, i de plorar les penes i celebrar les alegries, que no s’agafen vacances. I d’oblidar per un segon que existeix la pandèmia, perquè no existeix només la pandèmia. Moltes d’aquestes aspiracions, sí, depenen sobretot de les mesures sanitàries i socials que implementi la política, i hem de seguir demanant i empenyent perquè siguin encertades. Però si el «mentrestant» polític es refereix per definició a un futur utòpic, aquest present aspre només ens donarà les treves que, amb paciència i esperança, aconseguim treure’n. És urgent, doncs, que lluitem per elles cada dia.