Chanquete ha mort abans d'hora

Havia de ser el millor estiu de la nostra vida. Però està sent el més rar, el menys blau. Quan ets criatura, l’estiu fa olor de colla. I de bici. De rialles, de gelat, de síndria, de pipes, d’orxata. De cine d’estiu. De demanar-li a la teva mare o al teu pare que et deixi jugar més temps al pati de la urbanització perquè tots els teus amics –els de cada any i els nous– segueixen allà. Per cortesia de la pandèmia, aquest any no es pot fer res. Per no poder, no es pot ni córrer a la piscina. Els nanos entren a l’aigua sota l’atenta mirada del socorrista, que critica els petits fins i tot quan esquitxen. ¿Algú que tingui menys de 14 anys pot banyar-se sense esquitxar? Les criatures es miren entre ells. La seva naturalesa els crida a ajuntar-se. A parlar. A competir. A fer-se amics. O enemics. Però aquest any tot està prohibit El coronavirus els ha vetat un dels grans plaers de la infància, fer nous amics. Amistats d’estiu que, amb sort, duraran tota la vida. Amistats d’estiu que permeten als pares i les mares descansar. Aquest any l’estiu fa olor de mascareta. De gel hidroalcohòlic. De distància social. De crits del socorrista demanant, sisplau, que no corris a la piscina. Que no t’ajuntis amb aquest altre nen. Que no et tiris de cap. Que no comparteixis la pilota. Que no facis res. Quan el coronavirus va treure la poteta a Espanya, moltes famílies vam pensar que ens atiaria uns mesos i després ens deixaria viure. L’estiu del 2020 havia de ser el millor de la nostra vida. Com a recompensa a l’estricte confinament i el tancament escolar, molts pares i mares fantasiegem amb la idea que, una vegada que arribés els mesos de juny i juliol i la malaltia Covid-19 fos un malson, prendríem un temps de descans laboral i oferiríem als nostres fills el millor estiu de la seva vida: un estiu de platja. Un estiu de jocs, còmics, gelats, orxata, bicis i cine d’estiu. Un estiu de colla. Però no. Aquest estiu és un estiu de merda. Com ho va ser la primavera. I, com potser, serà la tardor. I l’hivern. Ho superarem, esclar. Estrenyerem els queixals, mirarem de fer-nos un solitari bany a la platja i, a falta de colla, els pares i les mares jugarem –encara més– amb els nostres fills i filles. Setembre, la por als ossos Arribarà el mes de setembre, que sembla llunyà però és a la cantonada. Obriran les escoles. I, amb un nus al coll, veurem els nostres fills fer el que mai cap generació ha fet: entrar ordenats a classe, on seran rebuts per professors i professores amb mascareta. Serà una bombolla de convivència, com els anomena el Ministeri d’Educació. No podran intercanviar-se bolis, ni quaderns, ni res. No podran jugar amb gaires companys. El pati serà tot menys una festa de rialles i crits. Quan un petit es trobi malament, hi haurà codi vermell. Si té un dels 12 símptomes decretats com a típics de Covid-19 (inclosa la tos i la febre) se’l portarà a l’’habitació de l’aïllament’. I els seus pares rebran la temuda trucada de telèfon. ¿Què passarà amb la resta de companys de bombolla? ¿Quarantena obligatòria? ¿I si és finalment una gastroenteritis? ¿I si no ho és? ¿I si és coronavirus? Pares i mares hem sobreviscut al confinament. Al teletreball amb les criatures al gep. A la distància social. A l’estiu menys blau de la nostra vida. Chanquete ha mort abans d’hora. Ara només ens fa falta resistir a conviure amb la por incrustada als ossos quan deixem, cada dia, els nostres fills a l’escola. Si és que els deixem. ► Més informacions de Mares, pares i nens Mares, pares i nens

El més llegit