Quan algú considera mudar-se a Gràcia és habitual que ho faci pensant en una de les seves suposades virtuts: que és com un poble. I pel qu sembla tothom vol viure en un poble. Per la qualitat de vida, diuen, per poder deixar que els nens juguin al carrer i que no hi hagi cotxes. Compten també amb menys soroll i menys contaminació. És clar que viure a Gràcia és molt més tranquil que fer-ho al carrer Aragó o qualsevol de les vies més transitades de la ciutat, però la Gràcia del segle XXI és de tot menys un poble. Les criatures juguen a les places, però amb uns pares sempre vigilant-los, fins al punt que quan són molt petits ens veiem obligats a entrar dins dels pocs parcs infantils que té la Vila. I no hi ha bestioles ni rierols, només la duresa de l’asfalt.

Aquest any Gràcia sí que serà com un poble: sense les multituds que la travessaven cada dia, sense els americans fent el ‘brunch’ al restaurant que només té el menú en anglès, sense la invasió subtil dels japonesos que pugen dins del vint-i-quatre a primera hora del matí. ¿Què els deu xiuxiuejar el guia a cau d'orella? No, per primer cop en molts anys, sembla que els graciencs no haurem de conviure ni amb turistes ni amb visitants atrets per l’infinit nombre de botigues de roba i establiments de tota mena. No hi ha poble que tingui una pastisseria siciliana davant una bodega de vins de les de tota la vida. També abunden les terrasses a les places on l’aperitiu es esdevé una via fàcil i quotidiana d’escapar breument a l’excés de pantalles. Una cervesa gelada amb l'escalfor del sol quan el matí s'acaba és un dels plaers que els graciencs podem gaudir gairebé tot l’any. Excepte, potser, quan són festes, moment en què, si no es viuen amb fervor i es vol dormir alguna nit, més val no ser al barri. Però Gràcia no sembla Gràcia sense els veïns asseguts al carrer en les setmanes prèvies, quan es dediquen a preparar els decorats. Aquest any trobarem a faltar una celebració tan popular, tan fraternal, tan a l’abast de tot el món.