Riscos d'asimetria

La sortida absurda del primer ministre d’Holanda, Mark Rutte, poc abans de rebre Pedro Sánchez a la Haia, al convidar-lo a trobar una solució dins d’Espanya a la gravetat extrema del moment econòmic, delimita amb enorme precisió emocional els obstacles que haurà de vèncer el Consell Europeu els pròxims divendres i dissabte per acordar la quantitat i les condicions de repartiment del fons de reconstrucció proposat per la Comissió Europea. La distància entre el nord i el sud d’Europa, entre els relativament poc danyats per la pandèmia i els molt afectats, entre el realisme d’Alemanya i l’ortodòxia mesquina de l’anomenat front ‘frugal’, fa molt difícil un desenllaç sense tensions. Falta complicitat i sobra desconfiança entre els Vint-i-set, però no hi ha alternativa a l’acord, sigui quin sigui aquest, si es vol evitar un desastre. Dels recolzaments preliminars manifestats per Emmanuel Macron i Angela Merkel al projecte d’ajuts presentat per la Comissió –500.000 milions en subvencions no reemborsables i 250.000 milions en préstecs– es va deduir precipitadament que era molt sòlid el punt de partida per arribar a un acord. Dels moviments que hi ha hagut les últimes setmanes, incloses l’elecció de l’irlandès Paschal Donohoe per presidir l’Eurogrup i la fredor amb què els ‘frugals’ han acollit l’última proposta de Charles Michel, president del Consell, és obligat concloure que són més les incògnites de futur que les certeses. Desemborsament menor Pot dir-se que falten complicitats i sobren recels, no només en la primera etapa de la ‘tournée’ europea de Sánchez, sinó en la seva escala de demà a Estocolm per entrevistar-se amb Stefan Löfven, primer ministre de Suècia. Rutte s’ha convertit en la figura de referència dels que creuen que el programa de reconstrucció ha de ser d’una quantitat és baixa, les condicions per rebre ajuts han de ser més estrictes i els terminis de devolució dels préstecs, més curts. Tot inspirat en la guia de mà que va regir en l’última crisi financera, que, amb l’objecte de l’austeritat, va retardar la recuperació, una lliçó apresa per Alemanya, escala d’avui de Sánchez, però defugida pels ‘frugals’. La suposició de Rutte i d’altres que els problemes que afronta Espanya han de tenir solució a Espanya –aquesta opinió és extensible a França, Itàlia, Portugal i altres socis molt castigats– és l’antítesi del que hauria de ser la Unió i que només ho és de tant en tant. La digestió del ‘brexit’, els objectius de convergència, l’existència mateixa de l’euro i la necessitat de garantir la vigència del mercat únic són prou raons per descartar, si més no com a possibilitat, una Europa de dues velocitats. En realitat, s’evita sempre invocar aquest model de futur perquè comportaria un debilitament de la UE, però sense cap forma visible de solidaritat en moments de crisi, és inevitable un eixamplament de les diferències. Els arguments i el tarannà de Rutte i companyia presagien sens dubte la construcció d’una Europa asimètrica.

Riscos d'asimetria

La distància entre els països del nord i del sud de la UE fa molt difícil una sortida a la crisi per la pandèmia sense tensions

El més llegit