El nostre sistema fiscal en temps de pandèmia

Una de les lliçons d’aquesta crisi és el valor de «el que és públic». En vista de la pandèmia, el nostre sistema sanitari ha respost, però també s’han canalitzat línies de liquiditat cap a empreses i treballadors per a, en la mesura possible, atenuar els efectes financers del confinament. Aquestes i altres polítiques tenen un cost fiscal que haurem de pagar entre tots. En vista d’un xoc d’aquest tipus, és normal que tal factura fiscal es financi amb endeutament, cosa que vol dir que avui tots som més pobres i que tal passiu s’haurà de tornar en el futur. El fet que el xoc no hagi sigut a causa d’uns desequilibris macroeconòmics del país, juntament amb els baixos tipus d’interès real, fan que, malgrat que el nivell d’endeutament es dispari, no és esperable que el seu augment generi un problema de sostenibilitat (això és, de capacitat de repagament) a curt termini com sí que el va poder arribar a generar durant l’anterior crisi financera. Que no s’entrevegin problemes de sostenibilitat no vol dir que no hàgim d’estar atents al seu nivell. Atès un cost del finançament, taxes elevades de creixement i la generació de superàvits estructurals primaris (o una combinació de les dues circumstàncies) ho han de fer sostenible. Espanya, no obstant, no té una gran «experiència» a generar superàvits públics. És per això pel que és relativament urgent començar, si més no, a planificar una reforma fiscal que ho garanteixi. Això també s’ha fet més patent arran de la pandèmia. Ara bé, pendent d’aquesta reforma estructural, s’ha de pensar en alguna actuació extraordinària pel costat dels ingressos públics per evitar un creixement excessiu de l’endeutament i atenuar, més encara, els riscos de sostenibilitat. El que se sol plantejar en aquestes ocasions, amb poc èxit, sigui dit de passada, és un gravamen extraordinari sobre el patrimoni. Al llarg de segle XX, s’ha plantejat en diverses ocasions, però només va fructificar, en unes condicions molt particulars, al Japó després de la segona guerra Mundial. En tots els casos, es va arribar a plantejar, ja sigui a Alemanya, Itàlia o el Regne Unit, a conseqüència de les despeses bèl·liques o prebèl·liques que van augmentar l’estoc de deute públic d’aquests països. Per exemple, això és el que Landais, Sáez i Zucman, destacats economistes francesos, proposen; és el que la literatura considera com a més apropiat per a una distribució justa de l’increment de deute a curt termini. Un recàrrec aplicat en l’IRPF, per exemple, no aconseguiria que els guanys del capital acumulats durant la crisi i no realitzats quedessin gravats. A més, implícitament, un increment del gravamen de la renda està gravant l’estalvi, però també el consum, mentre que un gravamen sobre el patrimoni només grava l’estalvi. Si ens interessa fomentar el consum a curt termini i, per tant, l’activitat, el gravamen de l’estalvi és més adequat. La proposta dels economistes francesos es planteja a nivell de la UE – molt difícil de portar a la pràctica –per evitar, en la mesura possible, la fugida de capitals. Sens dubte, aquest és un dels problemes d’aquest tipus d’imposició extraordinària. Si la mesura és inesperada, les reaccions del capital seran menors, però resulta difícil que, a la pràctica, ho sigui. A més, queda el risc reputacional: és molt important que les autoritats fiscals deixin clar que no tornaran a dur a terme aquest tipus de política fiscal. La reputació es podria aconseguir a través d’un «pacte fiscal», on, per exemple, entre altres qüestions, quedés clara l’excepcionalitat d’aquesta mesura. El possible avantatge d’Espanya respecte d’altres països és que ja disposem d’un impost sobre el patrimoni; qüestió diferent és de si aprofitem o no tota la seva potencialitat. Mantenint la seva estructura legal intacta (incloent exempcions i el límit a la confiscatorietat), un recàrrec de l’1% per als contribuents amb una base liquidable superior als dos milions d’euros (que representen el 0,22% de la població adulta) podria arribar a generar una recaptació extra d’uns 1.800 milions d’euros, i d’uns 3.000 milions d’euros si el recàrrec és del 2%. Els tipus mitjans efectius serien del 0,22% i del 0,34% sobre la riquesa neta d’aquests contribuents, respectivament. És una recaptació potencial i que, a tot estirar, pogués disminuir entre, diguem, 1,5 i 3 punts percentuals l’increment del deute sobre el PIB. Ara bé, més enllà de l’aspecte financer, i en la mesura que esdevingués d’un pacte d’Estat, deixaria clara la responsabilitat dels més acabalats en el pagament de la factura fiscal d’aquesta crisi. Aquest no seria un mal dividend d’aquest ajustament fiscal.

El nostre sistema fiscal en temps de pandèmia

Un recàrrec de l'1% en l'impost del patrimoni per a bases de més de dos milions aportaria uns 1.800 milions

El més llegit