Com ho fem per trobar la solució?

Si en el context actual, en què prevalen tantes incerteses de futur com a producte de la crisi pandèmica, l’independentisme revalida una majoria en el Parlament significarà que no solament havia arribat per quedar-s’hi sinó que és percebut com un bon camí de futur. El mateix criteri es podria aplicar al govern de coalició espanyol. Efectivament, si tira endavant (i sembla que amb prou èxit) la socialdemocràcia espanyola potser tindrà una nova oportunitat per regenerar (feina titànica!) el règim monàrquic del 78. Es a dir sanejar una arquitectura institucional colonitzada per la dreta extrema. Fa uns dies, Rodríguez Zapatero, instal·lat ara en el paper de factòtum del Consell d’Estat, en l’aniversari de la sentència del Tribunal Constitucional que liquidà l’Estatut, feia referència a la necessitat de celebrar algun acte de reconciliació arran de la repressió exercida l’1-O. Alhora, no s’estava de criticar el contingut de la sentència, malgrat que no reconeixia la deixadesa del PSOE pel que fa a la renovació, aleshores, dels magistrats. Evidentment, no feia cap incursió crítica cap al poder judicial ni solidària envers les persones empresonades o exiliades. I, encara més, tot i que traslluïa necessitat de redimir-se davant la història per un desastre que marcarà per sempre més el seu llegat, no formulava categòricament cap solució, tan sols trampejava amb simpatia les preguntes del periodista. En definitiva, ni els 'outsiders' qualificats d’allà s’atreveixen a fer el pas ni en res ajuden tampoc els sabotejadors d’aquí que han torpedinat la consecució primer i l’operativitat després de la mesa de diàleg reclamada per Esquerra Republicana. Perquè sempre l’han vista amb desdeny. Tot està per fer, doncs, i convé retenir-ho per tal de ser conscients de la magnitud del repte. De fet, a mesura que ens anem acostant a la convocatòria d’eleccions costarà més trobar algun missatge orfe de propaganda electoral, raó per la qual potser que baixéssim la pilota al terra i féssim passades que, per evidents, són inqüestionables. La primera, la meitat dels catalans són independentistes i, tal vegada en el proper cicle electoral, passaran del 50%. L’altra meitat, no en són. Evidentment aquestes dades tan contundents i de tanta transcendència han estat folkloritzades i combatudes pels extrems. Efectivament, hi ha un sector de l’independentisme que s’ha entossudit a ignorar-ho. No pas perquè no sàpiguen llegir com és la mateixa societat catalana i de com li manca un suport més gruixut, sinó perquè amb la retòrica insurgent, fal·laç altrament perquè també van acceptar participar en les eleccions del 155 del 21-D de 2017, pretenen aparèixer com els patriotes de debò davant d’uns republicans a qui volen qualificar de mesells. I els constitucionalistes també pateixen aquesta malaltia. De fet, cauen en el mateix error de menysteniment de la ciutadania. Els d’allà, tan argumentalment passius com per convertir la timidesa dels raonaments de Rodríguez Zapatero en agosarament. I els d’aquí perquè, atrinxerats en l’esperança que la riuada independentista hagi estat producte d’una conjuntura determinada i que, arran de la nova situació, les aigües tornin a mare, han decidit que la meitat dels catalans hem de renunciar a votar la independència. Llegits els documents del PSC, escoltades les posicions de les persones que patrocinen nous partits polítics i analitzades les contradictòries veus que se senten en l’àmbit polític dels 'comuns', se’m fa difícil entendre com poden formular la següent cabriola (que ve a dir): “un referèndum que integri l’opció independència no és possible, busquem una altra solució que no l’inclogui”. Que no ens havien retret que el gran error dels partits independentistes havia estat excloure els qui no n’eren? Que no ens havien assegurat que el projecte de la República era inviable perquè havia deixat fora de la taula mitja Catalunya? I en canvi a la inversa és bo? La contradicció és massa evident. Cosa diferent és com haurà de ser aquest referèndum, com s’hi arribarà i quin és el millor escenari per encarar-lo. Gaudim, tanmateix, d’una societat civil forta, tenim compromesa la convocatòria de la mesa de diàleg entre governs i iniciarem una nova legislatura on, davant d’una plausible victòria del pragmatisme dels republicans, ningú no podrà negar la cultura política del no bloqueig que imposa el principi de realitat. Efectivament, si el carrer reflecteix una meitat autonomista i una altra independentista i si qualsevol de les parts pot vetar les iniciatives parlamentàries que requereixen majories àmplies, l’èxit només podrà provenir del treball conjunt d’uns i altres sense renúncies prèvies, perquè al final de trajecte, puguem decidir en referèndum entre dos 'sí': el d’una Catalunya en un nou encaix amb l’Estat o el d’una Catalunya independent.

Com ho fem per trobar la solució?

L'èxit només arribarà amb el treball conjunt d'uns i altres sense renúncies prèvies perquè al final de trajecte puguem decidir en referèndum entre dos 'sí': el d'una Catalunya en un nou encaix amb l'Estat o el d'una d'independent

El més llegit