Els amics periodistes que van haver de bregar amb Ennio Morricone sempre m’han descrit l’experiència com un malson. Les anècdotes d’insolències, bronques, rebequeries són innombrables. I sí, em crec que digués de veritat «cretí» a Tarantino. Però era igual. Els mateixos afectats –a falta de confirmar amb Quentin– m’ho reconeixen. Era igual perquè la seva música feia que se li perdonés tot el que passava fora. És el que té, just o no, pertànyer a la categoria de geni.