Els amics periodistes que van haver de bregar amb Ennio Morricone sempre m’han descrit l’experiència com un malson. Les anècdotes d’insolències, bronques, rebequeries són innombrables. I sí, em crec que digués de veritat «cretí» a Tarantino. Però era igual. Els mateixos afectats –a falta de confirmar amb Quentin– m’ho reconeixen. Era igual perquè la seva música feia que se li perdonés tot el que passava fora. És el que té, just o no, pertànyer a la categoria de geni.
ANÀLISI
Morricone, la banda sonora de la meva vida
Aquest geni de la cultura pulp deia que l'art no era fruit del talent innat o de la intuïció sobrenatural, sinó de la serietat, la dedicació i la constància
zentauroepp54014694 hollywood united states 06 07 2020 file an undated 200706160400 /
El més llegit
- L’ala dura del conclave augura un cisma si s’elegeix un papa continuista
- Un cardenal acusat d’encobrir delictes de pederàstia participarà en el ritu del tancament del taüt del Papa
- Plantada històrica del Madrid a la Copa: ni entrena ni assisteix a les rodes de premsa
- Un mosso rescata els dos ocupants d'un cotxe després de xocar contra un mur i caure a una piscina
- Gerard Piqué i Clara Chía, ni ruptura ni crisi