Les ambicions de Macron

Dues preguntes després de les municipals del 28 de juny. Primera: ¿són els mals resultats de La República en Marxa (LREM) un cop dur per a Emmanuel Macron? Segona: ¿impliquen que hagi de perdre les pròximes eleccions presidencials del 2022? La derrota de LREM, fundada per Macron després de la seva victòria presidencial del 2017, és un contratemps seriós. La va crear per dominar França i ha fracassat en les municipals. El seu partit no ha guanyat en cap de les grans ciutats, excepte Le Havre, on el fins divendres primer ministre Édouard Philipe ho ha fet amb claredat. El greu que és no és tant la derrota, sinó que els seus candidats han quedat malament davant els republicans (dreta) o els socialistes i ecologistes. I la forta pèrdua d’imatge. A París, on ha sigut reelegida la socialista Anne Hidalgo, hi havia dos aspirants –un oficial, l’altre dissident– del partit presidencial. I París té un alt valor simbòlic. Però les municipals no eren el seu principal objectiu. El partit ha fallat, però en unes municipals i amb una alta abstenció. La seva ambició són les presidencials del 2022. El 2017 va guanyar amb una ‘start up’ de socialistes d’ordre i liberals de centre gràcies a l’enfonsament dels republicans (dreta) perquè Sarkozy va fracassar anteriorment i perquè el seu candidat, Fillon, va veure arruïnada la seva campanya per acusacions de corrupció. També perquè el president sortint, el socialista Francois Hollande, no ho va fer millor i va haver de renunciar a tornar a presentar-se. Els socialistes anaven malament i el primer ministre, Manuel Valls, va perdre les primàries davant d’un quasi desconegut. En aquest clima, l’audaç, ambiciós i amb fama de competent Macron, que era ministre d’Economia d’Hollande, va llançar la seva candidatura, va tenir bona acollida i va topar en la segona volta amb Marine Le Pen. Va vèncer amb facilitat. El balanç de Macron és mediocre i la revolta dels armilles grogues i el conflicte de les pensions l’han fet bastant impopular. La França profunda es rebel·la contra les reformes. Però falten només dos anys i a la dreta no es veu cap candidat amb ganxo. I a l’esquerra –socialistes i verds– tampoc hi ha ningú amb força per unir-los. Potser tenen excés de candidats. Podria doncs passar que en la segona volta Macron tornés a enfrontar-se amb Le Pen. I guanyar. Però els dos anys que venen no seran fàcils i Macron pot desgastar-se més, com els seus dos antecessors Sarkozy i Hollande. I al cessar el primer ministre, home del centredreta obert, que és més popular (50% d’opinions positives davant el 38% de Macron) pot haver creat un perillós enemic. Pompidou, primer ministre amb De Gaulle del 62 al 68, el va succeir quan el general es va retirar després de perdre el 1969 un referèndum que va convocar per reforçar-se. ¿Es pot repetir la història? Philippe ha passat de ser un polític poc conegut a un primer ministre molt valorat que ha guanyat amb brillantor una important alcaldia. No farà res contra Macron. Però si, passats els dies de vi i roses, el govern del nou primer ministre, Jean Castex, no funciona, les protestes tornen als carrers i Macron no remunta, Philippe pot ser el marit ideal per a bona part dels republicans i de la mateixa LREM. Macron vol obrir una nova etapa amb un primer ministre que sigui només el seu executor. Però si l’aposta no surt (la crisi és allà) potser haurà fabricat un successor bastant similar. Macron, que estima la ‘grandeur’, volia «revolucionar» França. Philippe, més humil, «reparar-la».

Les ambicions de Macron

El president vol tornar a guanyar el 2022 però el resultat de les municipals no l'afavoreix

El més llegit