Impedir que la idea de pacte arreli a Catalunya, per Andreu Claret

Després de l’hermètica reunió del Consell per la República celebrada a Perpinyà dissabte passat, Carles Puigdemont va preferir no comparèixer davant dels mitjans. Pot ser que aquesta sigui la dada més significativa d’una trobada que va coincidir amb males notícies per a ell, en tots els fronts. L’expresident té una intuïció de la qual manquen els qui l’acompanyen en la seva aventura. Es va adonar que els idus no li eren favorables. Poc abans de començar la trobada, Quim Torra va anunciar el confinament de 120.000 persones de la comarca del Segrià. No era una bona notícia. I les notícies dolentes, ja se sap, mai venen soles. El dissabte anterior, Marta Pascal havia anunciat la creació del Partit Nacionalista de Catalunya, i dimarts, el PDECat s’havia col·locat al punt de la ruptura. ¿A qui se li va ocórrer convocar el Consell per la República davant d’una tempesta semblant? En comptes de Puigdemont, va comparèixer Toni Comín anunciant que el Consell impulsaria «la confrontació amb l’Estat per culminar el procés». Ni una paraula sobre la pandèmia. Ni una idea sobre com abordar la crisi social apocalíptica que ens cau al damunt. Ni un comentari sobre la iniciativa de Pascal o sobre la decisió de David Bonvehí de plantar cara a l’estratègia de Puigdemont. Impassible el posat, l’exconseller de Salut va liquidar la reunió amb una enèsima apel·lació a preparar-se per a la lluita final. ‘Confrontació’ va ser la paraula. Al cap de pocs dies que Pedro Sánchez, la patronal i els sindicats firmaven un acord a la Moncloa. A escasses hores que Angela Merkel insistís en el diàleg per afrontar la crisi més important que ha viscut Europa des de la segona guerra mundial. Dues males notícies més per als qui basen la seva estratègia en el conflicte permanent i en la idea que la Covid-19 liquidaria el Govern de coalició entre el PSOE i Podem. Mentre a Europa i a Espanya la paraula de moda és ‘pacte’, per al Consell per la República, la paraula és ‘confrontació’. S’entén que Puigdemont preferís no comparèixer. Per a aquests embolats hi ha Comín. Al marge d’Europa, Espanya i de Lleida Pel que sabem, la reunió del Consell per la República va transcórrer al marge del que passa a Europa, a Espanya o a Lleida. És el que té l’exili. Absència de realitat. Creació d’una bombolla cada vegada més allunyada dels problemes reals. Síndrome de la trinxera. En aquest cas una trinxera digital, recolzada per les 90.000 adhesions que ha aconseguit el Consell. Una xifra encomiable, sens dubte, però que no és res davant del vendaval social que ens espera a la tardor i davant dels reptes polítics que es ventilen a la Unió Europea. Pot ser que la identitat digital oferta pel Consell als seus afiliats els proporcioni un sentiment de pertinença, però ¿de què serveix ser considerat un elegit si ningú explica com s’assolirà la terra promesa? Tal va ser l’entotsolament que va dominar la reunió de Perpinyà, que aquesta va finalitzar amb la firma d’un conveni de cooperació entre el Consell per la República i la delegació de la Catalunya Nord del mateix organisme. Exhibida amb la solemnitat dels acords Mólotov-Ribbentropp. Els temps de la Covid-19 són mals temps per a la lírica independentista. Puigdemont ho sap. El seu objectiu no és «culminar el procés», com va pretendre Comín, sinó guanyar la batalla al PDECat, aprofitant la frustració i el desconcert que recorren el món independentista. Fer que s’imposi la seva idea de moviment davant la idea de partit. Amb la Crida va fracassar, però poc importa. Està convençut que ara pot guanyar amb el nou enginy polític que presentarà en societat el 25 de juliol. Jordi Sánchez, el seu braç executor, és l’encarregat de tallar el cordó umbilical amb la vella Convergència i de donar al nou artefacte un toc més progressista. Tot el que permeti l’existència d’Esquerra Republicana. No crec que la ideologia importi gaire. L’únic valor segur és ell, Puigdemont. El milió de vots que va obtenir a les europees i que la resiliència de molts independentistes sembla garantir-li. No serà un partit, però serà ‘el partit del president’, així com CDC va ser el partit de Jordi Pujol. Un instrument a favor d’un populisme independentista que permeti evitar tant sí com no que la idea de pacte que recorre Europa arreli a Catalunya. Impedir que s’obri una nova etapa en les relacions amb el Govern de Sánchez. Tot i que no permeti culminar res. Tot i que calgui pagar el preu d’una falta de Govern efectiu a Catalunya.

Impedir que la idea de pacte arreli a Catalunya

Els temps de la Covid són mals temps per a la lírica independentista. I Puigdemont ho sap

El més llegit