Quan a mitjans de març va esclatar la pandèmia a Espanya vaig escriure que el procés seria devorat per la crisi sanitària i socioeconòmica del coronavirus. En realitat, l’afirmació no era del tot exacta, perquè el seu motor, és a dir, la creença que la secessió era possible situant el Parlament i el Govern fora de l’ordre constitucional, ja havia topat de cara amb la realitat a l’octubre del 2017 després de la falsa DUI del dia 27, seguida del silenci covard d’Oriol Junqueras i la fugida de Carles Puigdemont a Bèlgica. El procés entès com a unilateralitat va morir allà, de la mateixa forma que va néixer cinc anys abans quan Artur Mas va trencar els seus acords amb el PP i va convocar eleccions el setembre del 2012 per començar «un procés de gran envergadura i complexitat cap a l’autodeterminació», va declarar a la Cambra. No va néixer amb la sentència del Tribunal Constitucional, com aquests dies encara alguns insistien. El procés va respondre a disjuntives internes del nacionalisme, principalment, per trampejar la crisi social i tapar la corrupció de CDC.