Fa uns dies el mític Daniel Cohn-Bendit, i arran de la irrupció amb molta força a les grans ciutats franceses de les candidatures verdes, afirmava, en relació amb els ecologistes, que «l’evolució pragmàtica no significa l’abandonament del corpus ideològic, sinó que gestionar una ciutat, un ‘land’, fins i tot un país, significa gestionar una societat carregada de contradiccions». Resoldre l’equilibri entre pragmatisme i coherència ideològica és sempre un punt cabdal per a qualsevol moviment polític disruptiu quan té èxit i assoleix el poder institucional. I justament, una de les debilitats més evidents del moviment independentista, en les seves actuals expressions partidistes, és que havent guanyat clarament les eleccions de l’any 2017, però també les de l’any 2015, ha pretès governar ignorant les contradiccions del país; ha preferit intentar desenvolupar un programa polític en el que la puresa ideològica, l’ètica de les conviccions i l'adreçar-te només als ‘teus’ s’imposessin al pragmatisme, l’ètica de la responsabilitat i l’aspiració d'adreçar-te a tots. Podem explicar l’error de la declaració unilateral d’independència, o la llei de desconnexió, des d’aquesta òptica, per exemple. O podem veure com es continua piulant a les xarxes com un activista, quan has esdevingut un governant.