Els diversos senyors X

¿Va ser Felipe González la X dels GAL, un grup terrorista organitzat quan ell era president? ¿Sabia Felip VI dels negocis del seu pare i, per això, se’n va beneficiar o els va afavorir amb el seu silenci? Es tracta de preguntes que la societat espanyola ha contestat ja, però sense proves, per cert. Amb els polítics –el Rei i un expresident ho són–, la societat no sol ser gens condescendent perquè tem ser ingènua. A ningú li agrada que l’enganyin, i molt menys que en el futur es demostri amb proves aquesta responsabilitat, i els que van defensar aquests polítics quedin en una posició ridícula. Per això se’ls exigeix una cosa semblant al que el Tribunal Europeu de Drets Humans disposa per als jutges respecte a la seva imparcialitat; no només que siguin realment imparcials, sinó que, a més, ho semblin. I és obvi que els tres citats ja no li semblen innocents a gaires persones. Negar-ho no serveix absolutament de res, sinó que només agreuja el problema perquè la població se sent enganyada. Una sentència de fa 22 anys Fins i tot els que defensen per tots els mitjans qualsevol dels tres han entrat en el perillós discurs de la balança. Posant en els dos plats els llums i les ombres del rei emèrit, de l’actual monarca i de l’expresident, els seus entusiastes mantenen que els serveis prestats al país van molt per sobre dels fets delictius que poguessin haver protagonitzat, i fins i tot resulten disculpables perquè vetllaven per l’interès de l’Estat. Felipe González va convertir Espanya en un Estat social modern integrat a Europa; a més, la seva possible responsabilitat en els GAL va ser exclosa gairebé des del principi en un procés la sentència del qual es va dictar fa 22 anys. Per la seva banda, Joan Carles I hauria portat la democràcia a Espanya i era inviolable. Felip VI és inviolable i no tenia participació en la vida privada del seu pare. A més, ser comissionista és absolutament lícit en la contractació internacional. I combatre el terrorisme per tots els mitjans és una cosa que fa suposadament qualsevol Estat. Els defensors d’aquesta tesi posen com a exemple les encara sospitoses morts de quatre membres de la Rote Armee Fraktion a la presó alemanya de Stammheim entre el 1976 i el 1977. Les teories que van acusar difusament el Govern alemany van quedar finalment en el terreny de la conspiranoia. Va prevaler la tesi oficial del suïcidi. No revelaré absolutament res sobre la participació en els fets delictius dels tres personatges perquè, com gairebé tots, no tinc ni la més remota idea sobre això. Igual que, per cert, en el cas de Jordi Pujol, en la meva ment s’ajunta la més estesa idea sobre aquests personatges amb el que sé com a processalista: que no es pot condemnar ningú sense proves perquè s’ha de respectar la presumpció d’innocència, que existeix precisament per garantir la imparcialitat judicial i el dret de defensa combatent el molt estès prejudici social de culpabilitat, aquest que ens porta a tenir sempre al cap el tantes vegades absurd refrany «quan els gossos lladren, alguna cosa senten». Si el jutge es deixa arrossegar per aquest prejudici social, ja no és un observador imparcial i l’acusat no té cap oportunitat. També defenso la necessitat de traslladar la presumpció d’innocència a l’àmbit social. No és bo que la gent continuï sospitant per sistema. Però una cosa és creure en la innocència dels quatre personatges com jo me la crec fins que hi hagi una condemna, i una altra de diferent és negar-se a investigar els fets o pensar en indults ciutadans pels serveis prestats. Si volem les institucions, hem de garantir la seva neteja, perquè el que les posa en perill és precisament mirar cap a un altre costat. La supervivència de la monarquia –o la república–, o la presidència del Govern o la Generalitat no han de dependre dels actes dels qui les ocupin, sinó que transcendeixen a les persones, perquè el fet que en un país hi hagi un rei o un president, o un govern estatal o autonòmic és una decisió política que la ciutadania ha de prendre amb independència de la responsabilitat criminal dels seus eventuals integrants. Igual que la corrupció d’un president democràtic no pot ser l’excusa per instal·lar una dictadura, l’elecció entre l’existència d’unes o altres institucions ha de ser decidida només amb criteris tècnics de bon govern. Com tantes vegades diuen en to paternalista els monàrquics, no ens tornem bojos. Exacte; investiguem els delictes i no els encobrim. És la millor manera de protegir les institucions de la nostra democràcia.

Els diversos senyors X

Investigar els delictes i no encobrir-los és la millor manera de protegir les institucions de la nostra democràcia

El més llegit