La sensació és aquesta: «Estic frenada i és com si el món també ho estigués». És a dir, el moviment s’ha deturat o s’ha alentit. Són persones que han tornat a veure els que estimen, que han visitat de nou els paisatges familiars, però que conviuen amb una percepció que no saben descriure. L’entotsolament dels dies confinats, l’angoixa d’aquelles tardes sense fi, el neguit d’un nou matí que era similar o pitjor que els altres, els fan estar en certa manera incòmodes davant la immediatesa del desig. Els falta l’impuls per expandir-se: no pas per trepitjar de nou els carrers, sinó per assumir-los com els llocs on la seva vida era fèrtil.