Aquell llarg tren de CDC

El món postconvergent està en recomposició. Els danys col·laterals del procés van afectar primer CiU –la coalició estable entre CDC i UDC– amb la sortida dels democristians, la seva desaparició de l’escena política i una recomposició parcial a través d’Units per Avançar. Dissabte, en l’espai de l’antiga Convergència, va començar la seva etapa el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC). Marta Pascal, nova secretària general del PNC, havia abandonat fa dos anys la direcció del PDECat al perdre la confiança de Carles Puigdemont. Mentrestant, en la formació postconvergent, David Bonvehí i l’executiva del PDECat es resisteixen a diluir-se en la Crida de Puigdemont. En la diàspora que aspira a seduir l’electorat de CiU hi ha altres grups: Demòcrates, Lliga Democràtica, Lliures, Convergents... No hi ha espai per a tants projectes. Veurem, quan es convoquin les eleccions catalanes, quins d’aquests –en solitari o en coalició– estan en disposició d’entaular batalla. Seran, en tot cas, els electors els que hi intervindran. Deixo la demoscòpia per als experts i recupero una vella metàfora que explica l’èxit de CDC i que pot il·lustrar ara els que pugnen per l’herència. A Convergència, des de la seva fundació a Montserrat (1974), s’utilitzava la següent metàfora per definir el model nacionalista que la inspirava: CDC era com un llarg tren, amb molts vagons, que avançava cap a la plena sobirania de Catalunya. Vaig recollir aquesta imatge, atribuïda, entre d’altres, al veterà Josep Maria Cullell, en el meu llibre ‘Catalanisme o nacionalisme’ (Columna, 2004). Explicava que, a mesura que el tren anés cobrint etapes –autonomia, federació, confederació...– s’anirien desenganxant vagons a cada estació. Constatava, no obstant, que no només no havia sigut així, sinó que s’havien afegit més vagons al tren. El mèrit de Jordi Pujol va ser haver convertit el catalanisme, plural des dels seus orígens, en un moviment que va desdibuixar l’arc de Sant Martí de la catalanitat. El lideratge de Pujol i la seva calculada ambigüitat en l’aposta nacionalista van fer de CDC i UDC –sempre es va dir que Pujol era el primer democristià de CiU– un moviment polític d’àmplies fronteres que en les autonòmiques era capaç de sumar des del vot útil antisocialista d’un sector de l’electorat del PP fins al vot útil de l’independentisme. Alertava ja llavors que el pujolisme, com succeeix amb els partits vertebrats entorn d’un líder carismàtic, difícilment podria sobreviure al seu fundador i afegia que el postpujolisme podia representar la fragmentació del moviment. I aquí ens trobem. La gran construcció política de Pujol va ser un factor intangible, la Catalunya virtual, un país que només existeix com a recreació simplificada de la realitat. L’error dels seus successors –sobretot, d’Artur Mas– és haver trencat l’ambigüitat i haver cregut que l’estació final –la independència– no era un esquer sinó una realitat. El tren no va arribar a la seva destinació, va descarrilar i molts vagons van quedar en la via morta. Només podran recuperar la marxa aquells que integrin aquesta metàfora a la seva estratègia.

El més llegit