A l’abril i al maig vam presenciar la gran aposta de Pablo Casado i de Cayetana Álvarez de Toledo (¿amb José María Aznar al post de comandament?) per fer caure el Govern «socialcomunista» aprofitant que no té majoria parlamentària, acusant-lo de tots els mals de la pandèmia –com si Espanya ho hagués fet pitjor que els seus veïns europeus–, criminalitzant-lo pel pacte amb Podem i l’abstenció d’ERC en la investidura (¡pecats imperdonables!) i pregant perquè la coalició, o els seus recolzaments parlamentaris, acabessin sucumbint a les seves contradiccions. I no hi va haver objeccions en confluir amb Vox. Aznar ja va dir allò que Santiago Abascal era «un bon noi ple de bones intencions».
L’operació Demolició ha fracassat. Perquè el PSOE i Podem, malgrat les seves diferències, no tenien cap altra opció que seguir junts. Perquè des de fa anys el PNB creu que ajudant la governabilitat d’Espanya consolida l’autogovern basc; perquè ERC, malgrat la pressió de Carles Puigdemont, no s’ha afegit a la demolició, i en darrer terme perquè, quan ERC ha votat en contra, Cs ha tornat a la seva vocació original de frontissa. Inés Arrimadas ja va dir que Cs era el partit que més havia pagat els seus errors (els d’Albert Rivera).
Pablo Casado està copsant que l’operació Demolició de l’Executiu «socialcomunista» ha fracassat
Pedro Sánchez ha sigut millor estrateg. Però la seva victòria (encara provisional) també es deu al fet que la dreta econòmica (la CEOE i l’empresariat) tenen un objectiu molt diferent de la dreta política. El PP vol fer fora Sánchez i tornar a la Moncloa. La dreta econòmica busca garantir la viabilitat de les empreses i influir en el Govern –sigui quin sigui– per protegir les seves necessitats. I vist que amb aquest Parlament –i que amb l’actitud dels dos grans partits– no hi ha cap altre president possible que Sánchez, el president de la CEOE, José María Garamendi (però no només Garamendi), ha deduit que havia de negociar i pactar amb el Govern per evitar l’enfonsament econòmic. D’aquí els successius acords dels ertos, de gran cost econòmic per a les arques públiques però que eviten la fallida de moltes empreses, el brusc augment de l’atur i una caiguda encara més destacada del consum de les famílies.
Sàvia conclusió
I en paral·lel el Govern ha arribat –després d’alguns rampells de prepotència– a la sàvia conclusió que no té majoria i que pretendre encarrilar la que pot ser la crisi econòmica més disruptiva donant l’esquena als crits de socors de les empreses seria un suïcidi. I Podem ho ha acceptat quan ha vist que el dèficit públic arribaria al 10% del PIB (2,8% el 2019) i el deute públic arribaria al 120% del PIB. En vista d’aquests números, la pujada agressiva d’impostos donaria poc suc i fins i tot podria ser negativa. Espanya, Itàlia i fins i tot França, països on l’FMI diu que la caiguda del PIB aquest any pot superar el 12%, necessiten els fons europeus: el MEDE, el pla de recuperació impulsat per Angela Merkel i Emmanuel Macron, i les compres de deute del BCE, que ja van salvar la situació el 2012.
En suma, l’Executiu d’esquerres i la dreta econòmica han comprès que, tot i que no s’estimin, es necessiten. Sánchez ho ha reconegut a l’afirmar que prioritza sobretot –per exemple, en la reforma laboral– la concertació amb la CEOE i els sindicats. I Garamendi ho va expressar dijous en la clausura de les molt importants jornades de la CEOE dient que «les crisis no es financen amb impostos sinó amb deute», pensant en el BCE, Merkel i Nadia Calviño.
I el matrimoni de conveniències entre l’esquerra política i la dreta econòmica s’acaba de visualitzar en la nova pròrroga dels ertos i en les jornades de la CEOE, en què Garamendi ha sigut explícitament avalat per més de cent grans empresaris. Com el discurs final de Pablo Isla, president d’Inditex, cridant al consens, el diàleg social, la seguretat jurídica, la col·laboració publicoprivada i a més Europa (una altra vegada Calviño).
Sánchez ha sobreviscut per la seva resiliència, la seva cintura política i el pont amb la dreta econòmica. Però per respirar necessita els Pressupostos del 2021. No serà assignatura fàcil. Haurà d’arbitrar moltes contradiccions. Però és a la Moncloa i ara com ara no hi ha alternativa.
Casado està copsant que l’operació Demolició ha fracassat. Per això impulsa Ana Pastor, la conservadora assenyada, davant l’aznarista Cayetana. Per això vota el decret de la nova normalitat i s’obre a acords en la comissió parlamentària sobre la recuperació. S’ha de reinventar mentre espera el veredicte de les urnes basques (¿un error Carlos Iturgaiz?) i gallegues. ¿Com afectaria al PP una quarta majoria absoluta d’Alberto Núñez Feijóo?