Dir que Barcelona és una ciutat diversa i cada vegada més intercultural no hauria de ser cap novetat. De fet, sempre ha sigut lloc d’arribada, lloc de passada, lloc de trànsit. Si fa uns anys aquesta barreja de gent i creences era relativament limitada quant a ràdio i tipus de conviccions, en aquests moments l’heterogeneïtat social que trobem a Barcelona la converteix en una ciutat plenament global. Més d’una quarta part dels residents a la capital catalana han nascut a l’estranger, es parlen prop de 300 llengües, tenim 179 nacionalitats i es practiquen 26 confessions religioses diferents. No és estrany, doncs, que al veure els episodis de racisme que hi ha aquí i allà (com els més recents als Estats Units o contra els temporers a Lleida) ens vegem obligats a contrastar el grau en què hem sigut capaços d’incorporar aquesta creixent diversitat en les maneres de treballar institucionals i socials.

Fa més de 20 anys que l’Ajuntament de Barcelona va elaborar el seu primer pla de convivència, en el marc del paradigma de les polítiques interculturals. El 2010, l’ajuntament va impulsar el Pla Barcelona Interculturalitat. Un pla molt ambiciós en què es concreta la conceptualització del model. Aquest pla es va elaborar tenint en compte referències solvents, com per exemple l’experiència de ciutats com Mont-real i l’Informe Bouchard Taylor, elaborat per la Comissió sobre Diferències Culturals del Quebec. En aquests informes i en aquestes pràctiques es proposava l’interculturalisme com a model que anés més enllà del que clàssicament s’havia entès com a multiculturalisme. El paradigma intercultural guia l’acció de les polítiques públiques per tal de crear una societat inclusiva, evitant els perills evidents de les desigualtats, de l’exclusió social i de la segregació per lloc d’origen, creences religioses o elements culturals. Tot això ja permet algunes avaluacions.

Indicador clau

Queden encara assignatures pendents. La Carta de les Ciutats Integradores de l’Eurocities, de la qual Barcelona és signant, situa com un dels indicadors clau, per veure fins a quin punt un municipi afavoreix la integració, l’anàlisi de les persones que treballen a l’administració municipal. Segons aquesta carta, «cal reflectir la diversitat de la ciutat en la composició de la plantilla municipal a tots els nivells». De la mateixa manera que no s’entendria una plantilla només composta per homes, tampoc és acceptable una força de treball que no incorpori diversitats d’origen quan, en canvi, aquesta diversitat sí que és molt present al municipi. Aquest és un dels elements en què cal avançar. Avui dia el nombre de persones nascudes a l’estranger i que formen part de la plantilla de l’Ajuntament de Barcelona no arriba ni a l’1% del total, quan el percentatge dels residents a Barcelona nascuts a l’estranger arriba, com dèiem, al 26%.

És un aspecte en què caldria fer un pas endavant i liderar canvis que avancessin en la integració i la representació de la població d’origen migrant. Malgrat el compromís de l’ajuntament per la diversitat, només s’ha avançat en alguns dels processos de contractació externa per cobrir serveis que tenen més contacte amb la població migrant. Però això no té efectes en l’estructura laboral pròpiament dita. I la situació no és de cap manera millor a la Generalitat, la Diputació de Barcelona o l’administració de l’Estat. És cert que els reglaments d’accés a la funció pública, sobre els quals l’ajuntament no té competències, no ho afavoreixen. I també és cert que la normativa vigent dificulta que es pugui dur a terme un procés de discriminació positiva, com ha sigut la pràctica a països on la lògica de la diferenciació ètnica està més consolidada.

Després de molts anys de reivindicacions feministes, ens acostem a l’equiparació de les dones i els homes dins les administracions públiques, i el mateix ajuntament ha avançat bastant en una igualtat més gran en llocs de responsabilitat. I s’estan posant en marxa noves iniciatives per incorporar més dones en cossos com la Guàrdia Urbana i els bombers, on la seva presència és encara minoritària. És també notable l’esforç dut a terme per incorporar persones amb algun tipus de discapacitat. Però aquest reconeixement de la diversitat i l’heterogeneïtat de la ciutat té encara l’assignatura pendent de la incorporació de la diversitat cultural i ètnica entre els servidors públics d’una ciutat que ja no tindrà retorn en la realitat plenament diversa d’avui dia.