Ella et va salvar la vida. No ha estudiat medicina ni infermeria. Els seus instruments van ser els productes de neteja. Mentre la immensa majoria ens protegíem a casa, ella va seguir amb la seva feina precària. Com tots, tenia por. Fins i tot és possible que també donés part del seu exigu sou a companyes que van perdre la feina i no tenien res. Un res immens i famolenc que amenaça d’engolir-les.
‘Ella’ són moltes i són el retrat de la pobresa. Oxfam alerta que la Covid-19 pot provocar una crisi pitjor que la del 2008. El rostre de la precarietat té rostre de dona. El 70% dels treballadors amb els sous més baixos són dones. Si són migrants, la devastació s’agreuja. Encara més per unes lleis que condemnen a l’explotació qui no té papers. Són les nostres lleis i parlen de nosaltres.
La pandèmia ha aprofundit en la desigualtat. I cada vegada rugeixen amb més força les veus de la xenofòbia. Criminalitzen els més pobres, aquests que nosaltres no dubtem a utilitzar quan els necessitem. L’odi també pretén parlar per nosaltres. Durant la pandèmia, va provar d’infectar-nos amb la seva crispació.