N’hi ha que han viscut en el vertigen del buit, entaforats en unes gàbies sinistres, habitacles esquifits, neguitosos davant d’un futur més incert que mai, mentre veien, a la televisió, confinaments exquisits, exercicis gimnàstics a la gespa de la mansió. N’hi ha que han après a fer pastissos mentre uns altres no sabien quin pa (o quin sostre) podrien oferir als fills quan acabés el drama i comencés la tragèdia dels miserables, una tragèdia que no ve d’ara: és un acte més de la representació de la pobresa extrema, de la misèria d’avui i de la sotsobra que vindrà.