Elvis és viu i Bill Gates ho sap

El que el món espera no és l’última compareixença de Fernando Simón, sinó el seu primer disc. La humanitat, més que amb les seves estadístiques, se salvarà amb les seves tornades. De fet, com passa amb les bandes de música acompanyades pel màrqueting, és una icona fins i tot abans d’estrenar la seva primera cançó. Hi ha samarretes i mems i clubs de fans. Potser per al seu primer projecte musical enroli Salvador Illa, Oriol Mitjà i Neil Ferguson, el seu equivalent anglès. Aquest, recordem, ja va demostrar certa actitud de ‘rock star’ quan, mentre feia una roda de premsa demanant als seus compatriotes que no sortissin al carrer, tenia a casa la seva amant, que havia creuat Londres per veure’l. Cobeat, aquest podria ser el nom, facturarien un pop plusquamperfet que salvaria la indústria de la música de tots els seus mals, amb èxits com ‘Tu almendra’ o ‘Te quiero lejos’. Com que les llistes musicals estarien ocupades per ells, seria evident reemplaçar les estrelles de la crisi sanitària amb astres de la música. Miguel Bosé, Kase O i Bunbury podrien repartir-se els càrrecs al ministeri. Jo, de fet, sempre vaig pensar que m’encantaria que del part de la meva filla se n’encarregués Nick Cave, perquè és un gran poeta, i que si m’hagués de sotmetre a una perillosa cirurgia, elegiria Dave Davies, que és un dels meus guitarristes favorits, però és que a més fa mitja vida que intenta albirar ovnis com a ufòleg aficionat (no sé si m’atreu més un argument o l’altre per convertir-lo en el meu cirurgià). Tots viuríem més tranquils amb l’autor de ‘Papito’ i d’‘Amante bandido’ controlant els carnets de vacunes i els desfasaments de la desescalada. Així, aconseguiríem la gran utopia de Calípolis, on Plató preferia reis que poguessin filosofar a filòsofs que regnessin. En el nostre cas, a cantants experts en pandèmies d’origen zoonòtic. De vegades, reflexiono una mica i em pregunto per què sovint se li fa molt poc cas als artistes fins que els toca opinar sobre del que no tenen ni idea, quan és exactament igual que si poséssim a jugar a futbol o a omplir concerts els nostres científics. És impossible, a més, dialogar amb terraplanistes o antivacunes. Com en l’acudit de les magdalenes, tu els contestaràs alguna cosa i ells et demanaran magdalenes i els oferiràs altres coses possibles i et tornaran a reclamar magdalenes. I, no obstant, de vegades ignorar-los no és suficient. La revista ‘Nature’ avisava de com un sol vídeo antivacunes va tenir en setmanes vuit milions de visites i com aquests col·lectius, encara minoritaris, poden influir en l’agenda de la resolució de problemes reals. En un bar, potser és bo ignorar a (o riure amb) un paio que diu que la terra és plana, tret que ho faci mentre orina a les teves sabates i amenaça d’incendiar el local. I això és el que passa amb algunes d’aquestes afirmacions. Així que en realitat trobo a faltar aquella època en què les llegendes urbanes i conspiracions del rock eren d’altres: Elvis era viu en una gasolinera de Montana, McCartney havia mort fa mig segle, Gene Simmons de Kiss s’havia implantat una llengua de vaca, Bowie era extraterrestre i Ozzy Osbourne, de Black Sabath, endrapava a l’escenari caps de ratpenat. ¡Un moment, tot encaixa!

El més llegit