Mossos, venjança i escarment

El rodet devastador de la repressió no s’ha aturat ni s’ha moderat en l’etapa de Pedro Sánchez com a president. Com recordaran, al seu dia a les cúpules policials i judicials els va delegar Mariano Rajoy la tasca d’aturar com fos l’1-O, una cosa que no van aconseguir. A continuació van continuar encarregant-se de l’assumpte, llavors per donar als independentistes una lliçó que no poguessin oblidar. Res, gens ni mica, de la suposada neutralitat que es pressuposa als servidors públics. Rajoy va renunciar a la política –no va voler fer mai una proposta als catalans– i, per tant, va incórrer en un greu abandó de les que eren les seves responsabilitats més essencials. El Govern del PSOE i Unides Podem no només no ha pogut –si és que ho ha intentat– reconduir l’actitud d’aquests aparells policials i judicials, sinó que s’ha vist obligat a haver de defensar-se dels seus atacs. El recent ‘cas Pérez de los Cobos’, un paio que no va tenir la valentia d’assumir la responsabilitat d’haver llançat la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra gent pacífica l’1-O, evidencia l’agra animositat de determinats cercles contra l’Executiu d’esquerres. Han passat més de dos anys i mig des del referèndum, i la fiscalia continua assedegada de venjança i escarment. Va demanar delicte de rebel·lió fins al final malgrat que el Tribunal Suprem de Marchena va establir –després d’un judici ple d’ombres– que el que s’havia produït era sedició. La fiscalia –que insisteix a aplicar la mateixa plantilla a la manifestació davant la Conselleria d’Economia i a l’1-O– finalment reclama sedició –amb penes voluminosíssimes–, tot i que –sabent la debilitat dels seus arguments– deixa anar com a alternativa la desobediència, penada amb inhabilitació i multa. El que s’està desenvolupant a l’Audiència Nacional és, en definitiva, un abús més, una nova escomesa contra aquells que, des de la posició que fos, es van convertir en protagonistes durant els mesos de setembre i octubre del 2017. Una situació impossible Recordo perfectament l’angoixa i els nervis d’un dels meus amics mosso, un sergent amb moltíssims anys d’experiència a la seva esquena, en les setmanes prèvies a la votació. Es trobava, com Trapero, com tots els seus companys, en una situació impossible, molt endins d’un laberint al qual s’havia tapiat prèviament la sortida. A Trapero i als altres se’ls vol a la picota perquè no van enviar els seus agents a agredir les persones que volien votar –«No van fer una actuació contundent», han lamentat els fiscals–. Al major se’l vol a la picota per seguir en aquell moment les instruccions de la jutge i fer cas del sentit comú. Per no carregar amb acarnissament, com sí que van fer policies i guàrdies civils, contra uns ciutadans que participaven pacíficament en una cosa –un referèndum– que no era delicte. No deixa de ser tristament curiós, un altre penós sarcasme, que s’exercís tanta violència contra milers de dones i homes que, en realitat, i segons va repetir fins a l’empatx el Govern espanyol i tot l’Estat en ple, estaven fent una cosa, un «referèndum il·legal», perfectament inútil, sense validesa jurídica ni cap efecte pràctic.

Mossos, venjança i escarment

Al major se'l vol a la picota per seguir les instruccions de la jutge i fer cas del sentit comú

El més llegit