Ho va escriure Xavier Sardà: ha perdut una lectora, i molt més. Tots els que escrivim en aquestes pàgines l’hem perdut. També els lectors, perquè ella era la seva companya. Cada matí, amb el diari a les mans, exigia el seu lloc al món. La seva ment sempre a punt per assentir o dissentir, per aprendre, reflexionar, emocionar-se o enfurismar-se. Crítica, sagaç, implacable. La Sardà i les paraules, la més apassionada història d’amor. Les va acariciar totes. Les va engrandir, va xiuxiuejar, va fer pessigolles i va exaltar en tots els tons. També les va escriure amb les entranyes. I les va nuar a les absències i a la memòria. Va ser la seva millor amant, però va saber que mai en seria propietària. Ningú ho és. Només els necis creuen que poden estampar títols de propietat sobre algunes. I ella no suportava la niciesa.