Covid-19 i ciència, per Adela Muñoz-Páez

Fa p una amiga m’explicava que no sabia si assistir a la celebració del bateig d’un nebot al xalet del seu germà perquè hi podia haver un nombre de convidats superior al que permet la llei. Sembla que l’efecte de la Covid-19 s’ha reduït a aquesta preocupació; l’època en què cada dia hi havia diversos centenars de morts, les ucis estaven col·lapsades i la por del contagi ens tenallava comença a semblar-nos un malson, especialment als que vivim a les regions menys castigades per la pandèmia i no hem perdut cap ésser estimat. Els joves reprenen els ‘botellons’, les platges són els nostres paradisos perduts i recuperats, ens agafa la pressa per recuperar les cerveses pendents i les celebracions familiars, i sentim una grata sensació d’alleujament a l’haver sobreviscut, especialment si les nostres feines també han resistit. Però ¿de veritat ha passat el perill? Ningú pot negar que a Espanya estem infinitament millor que fa un mes i mig, i a Europa, en general, també, malgrat que al Regne Unit, el país europeu amb més nombre d’afectats i víctimes mortals, hi continua havent molts dies amb centenars de morts per coronavirus. No obstant, la situació a Amèrica és molt diferent. La Covid-19 té un efecte semblant al d’un huracà devastador que, després d’haver arrasat Europa, ara ataca de forma immisericordiosa l’altre costat de l’Atlàntic, on ja es concentren gairebé la meitat de les persones contagiades al món, 3,71 milions d’un total de 7,67 segons l’Organització Mundial de la Salut, el dia 13 de juny. Als països més poblats del continent americà, els Estats Units i el Brasil, es produeixen diverses desenes de milers de contagis cada dia, que afecten de forma especialment cruel els barris més pobres, com les faveles de Río o els barris negres de les ciutats nord-americanes. El virus no entén de races ni classes socials, però l’atenció sanitària i la qualitat de la vivenda sí. La incidència del virus també està augmentat de forma alarmant al sud-est asiàtic. ¿Seguirà el virus el seu camí cap a l’oest i d’aquí a uns mesos tornarà a assolar Europa o, com passa amb els huracans, es desactivarà sol? Tot i que una pandèmia no té res en comú amb un huracà, excepte la seva capacitat mortífera, els virus també poden desactivar-se perquè estan mutant constantment i amb algunes d’aquestes mutacions poden perdre la capacitat de contagiar o d’atacar l’organisme. O pot passar el contrari. El cert és que ens movem en un mar d’incertesa perquè només sabem el que hem pogut aprendre des que va començar l’epidèmia i el que podem predir estudiant pandèmies similars que van tenir lloc en el passat. A l’inici de la crisi se sabia encara menys i aquesta falta d’informació va ser la que va fer que organismes com l’OMS emetessin comunicats canviants i de vegades contradictoris: anaven aprenent a marxes forçades dia a dia. No obstant, gràcies a la tasca ingent que estan fent investigadors i investigadores de tot el món, coneixem l’ADN del virus, la seva forma i mida, la seva capacitat de replicació, el camí que segueix per entrar a les cèl·lules del cos humà, com es transmet d’una persona contagiada, simptomàtica o asimptomàtica, a una altra. També sabem quant temps està actiu en superfícies de plàstic, metall o paper i quins netejadors l’eliminen. Però malgrat tots els esforços que es fan per trobar-la, encara no tenim vacuna i no és probable que en tinguem una de segura i eficaç al llarg d’aquest any. Per això no podem oblidar que el virus segueix allà i que ara està segant milers de vides cada dia al continent americà. I com sabem que es transmet essencialment de persona a persona, hem de mantenir una distància mínima de dos metres amb totes les persones amb qui no convivim, no donar-nos la mà ni fer-nos un petó al saludar-nos, no participar en reunions amb un elevat nombre de persones i continuar portant mascareta quan sortim de casa. També continua sent imprescindible que ens rentem les mans freqüentment i netegem la superfície de tot el que vingui de fora de la nostra vivenda habitual. Però sobretot hem de continuar confiant en la ciència, perquè malgrat les seves incerteses, continua sent l’únic que ens pot tornar a salvar de l’abisme en què vam estar a punt de caure fa tan sols un parell de mesos.

El més llegit