El coronavirus no té l’exclusiva de la mort. Una evidència que semblava oblidada perquè la pandèmia ha capitalitzat el final de moltes vides. Massa vides. El 37% de totes les que s’han produït a Espanya només els mesos de març i abril quan el comptador no semblava tenir límit ni la dalla descans. I a l’estadística li falten setmanes. I precisió. Perquè una cosa és morir «de» i una altra «amb» Covid-19. I encara que la preposició no reverteixi l’adeu ni el dolor dels afligits sí que importa a la ciència i a la salut pública. Tant com a la precisió del llenguatge i, especialment, per a la sana expressió dels sentiments. Així ho entenen les famílies que no es van poder acomiadar de les víctimes. No és el mateix per superar el dol haver pogut estar «amb» elles que viure la seva absència «sense» haver pogut agafar-los una mà, fer-los un petó, abraçar-los el cos i tenir la sensació de quedar-se amb el seu esperit per sempre. Encara que hagués sigut només per un instant. Aquell que, segons el clàssic, ens pot fer creure que «la mort semblava bella en el seu bell rostre».