El 18 de juny del general De Gaulle, per Joan Tapia

Aquest any França celebra el 130è aniversari del naixement de Charles de Gaulle i els 50 anys de la seva mort. I dijous que ve és el 80è aniversari del seu famós manifest del 18 de juny de 1940 en què, des de l’exili de Londres i a través de la BBC, es va proclamar cap de la França Lliure desafiant la França legal que, amb el mariscal Philippe Pétain –heroi de la primera guerra mundial– al capdavant, acabava de firmar l’armistici de rendició davant d’Adolf Hitler després de l’aclaparadora derrota de les tropes franceses. Pocs dies després, l’Assemblea Nacional francesa –la mateixa que quatre anys abans havia elegit el socialista León Blum– va votar els plens poders, inclosos els constitucionals, a Pétain. Només 80 diputats, la majoria d’esquerra, van votar contra el règim de Vichy. Però quatre anys després, la història va donar la raó a De Gaulle, que va tornar a París com a president del Govern provisional de la República Francesa. El 1946 va abandonar el poder disconforme amb els partits de la Quarta República, però el Parlament el va tornar a elegir el maig de 1958, dotze anys després. Ningú ha influït tant a França com ell. De Gaulle era un coronel de l’Exèrcit francès que va ser nomenat sotssecretari de Defensa del Govern de Paul Reynaud el 1940. Després de la dimissió de Reynaud, es va negar a acceptar el Govern de Pétain del 16 de juny, que volia firmar l’armistici amb Alemanya. Fins aleshores havia sigut un il·lustrat militar que havia treballat amb el mariscal Pétain i que era conegut pel seu nacionalisme de caire conservador. Això sí, disconforme amb bona part de la dreta que flirtejava amb allò de «millor Hitler que el Front Popular de Léon Blum». De Gaulle preferia l’aliança amb la Rússia soviètica perquè veia en Alemanya (i més en la de Hitler) l’etern enemic. Era un nacionalista que no pensava en termes d’ideologia, sinó de nació. Però també era un pragmàtic. I ja havia escrit d’un almirall anglès que tenia moltes qualitats de cap però que no tenia la qualitat de desobeir. Un militar especial. El 1940 va desobeir i va acabar guanyant per la seva convicció d’encarnar la legitimitat contra Alemanya, per la seva habilitat en pactar amb els molt diversos grups de la resistència i pel recolzament de Winston Churchill, que li va oferir la BBC per als seus missatges radiofònics contra Vichy. Tan bon punt va arribar a Londres li va dir a un dels seus col·laboradors: «Nous sommes la France». De país humiliat a potència guanyadora Però haver convertit un país humiliat el 1940 en una potència guanyadora el 1945 és només la primera part. El 1958 va tornar al poder triat pel Parlament i en part aixecat pels contraris a la independència d’Algèria. Quatre anys més tard, i després d’una dura batalla amb els partidaris de «l’Algérie française» i gran part de l’Exèrcit, va firmar la independència d’Algèria. El seu pragmatisme el va fer concloure que el futur de França exigia renunciar al passat colonial. Va patir diversos atemptats de l’extrema dreta i no va vacil·lar a recórrer a la guerra bruta contra l’OAS. A llegir ‘El Chacal’ de Frederick Forsyth. Després va instaurar la Cinquena República, el tret principal del qual és el gran poder d’un president elegit per sufragi universal (abans cada set anys, ara cada cinc) que ha donat a França l’estabilitat que no havia tingut en les dues repúbliques anteriors. El 1969 es va retirar definitivament després de perdre un referèndum, després de la revolució de maig del 68 i després d’haver guanyat amb majoria absoluta les eleccions legislatives el juny d’aquell any. En el període 1958-1969, De Gaulle també va tenir gran influència en la política europea i mundial. Fa de França la quarta potència nuclear: «la grandeur». Firma, el 1963, el Tractat de l’Elisi amb Alemanya, que consagra l’eix franco-alemany. És el seu europeisme, l’«Europa de les pàtries», dels estats. Res de supranacionalitat o federació que limitaria França. També veta, dues vegades, l’entrada del Regne Unit en el llavors Mercat Comú. Creia que els anglesos serien un cavall de Troia i el ‘brexit’ li ha donat la raó. És una figura molt discutida. Però França té la gran sort de poder honrar un militar nacionalista, contrari a Hitler i que després va instaurar no sense polèmiques –François Mitterrand va ser el seu gran enemic– un règim democràtic i eficaç en què han governat dretes i esquerres. ¿Europa? El seu nacionalisme de l’Europa dels estats també ha guanyat. I la seva victòria parcial –com l’euro i el BCE– és menys positiva. França sense Europa ja no compta. Potser Europa sense Govern federal tampoc. Aquí, el nacionalisme ha de ser humil. No té –ni de lluny– cap figura de referència com Charles de Gaulle.

El 18 de juny del general De Gaulle

Un nacionalista francès va lluitar contra Hitler, va donar la independència a Algèria i va impulsar «l'Europa de les pàtries»

El més llegit