L’última vegada que vaig veure la Sardà (l’article es reserva per a les grans, com l’Espert o la Lizaran) va ser al Teatre de Salt. Havia de participar en un acte d’homenatge a la seva companya i amiga, també actriu, Cristina Cervià, que havia mort pocs mesos abans. No ho va poder fer, perquè la debilitat del cos impedia aquell esforç, però sí que va dirigir la peça, 'CredoinunsolODIO', amb una potència extrema, amb la vitalitat de qui sabia que és sobre un escenari on es basteixen les passions perdurables. És a partir de l’efímer que s’aconsegueix crear moments que no es marciran mai.