De vegades donem per fet la naturalesa de la nostra existència. No ens parem a admirar la bellesa i el miracle de les coses més bàsiques de la nostra naturalesa. Normalitzem la màgia d’existir, de ser aquí i de ser-ne conscients. Ens acostumem al prodigi de poder formar part del món i interactuar amb la nostra realitat. I, d’aquesta manera, deixem de meravellar-nos per les petites coses. Deixem, per exemple, d’observar embadalits el funcionament de la tecnologia imperfecta d’un cos gràcies al qual existim; ens acull, i ens permet formar part del món i i ens ensenya a fer-ho.