Egoisme, nova normalitat i famílies polítiques

No hi ha nova normalitat que valgui si prèviament no hem sigut capaços d’enterrar l’antiga. Ser conscients que ja res és igual que abans constitueix el primer pas per acceptar els canvis, formar-ne part i entendre quin és el nou paper que ens toca representar. Mai la nostra responsabilitat individual ha pesat tant en un èxit col·lectiu i –alhora– mai d’aquest èxit col·lectiu ha depès tant la nostra llibertat individual. No hem sortit de casa per poder sortir més, no hem abraçat els nostres pares o avis per poder abraçar-los durant molts més anys i hem deixat de treballar per mantenir el nostre lloc de treball. En definitiva, hem fet tot el que no ens agrada fer per poder continuar fent el que més ens agrada fer. Seria bonic pensar que ho hem fet pensant només en el bé col·lectiu, però no és així; actuar amb responsabilitat ens ha beneficiat principalment a nosaltres i als nostres i, per tant, a la resta. Només fa falta preguntar als nostres sanitaris si continuem sent tan comprensius, solidaris i empàtics amb ells i elles com ho vam ser en les nits d’aplaudiments i germandat veïnal per adonar-nos que no hi ha pandèmia que acabi amb l’egoisme humà. Per això és necessari que un decret llei com el que ha aprovat el Consell de Ministres reguli la nostra convivència, estableixi els marges i ens faci acceptar aquesta espècie de llimbs pels quals transitarem ingràvids fins que la investigació científica no ens posi fora de perill. Un partit polític no difereix gaire d’una família, amb les seves misèries i les seves petites alegries. Els recolzaments rebuts pel Govern en són un bon exemple: el PNB és qui més clar té el concepte i millor l’aplica. Sense benefici directe per als seus interessos al País Basc no hi ha acord possible. Ha sigut així sempre i sempre els ha anat bé. La basca és aquella família llunyana que ve quan la conviden i hi ha banquet. El PNB rebutjava la disposició addicional segona de l’esborrany que deixava en mans del Govern central la possibilitat de recuperar el control absolut en cas d’un rebrot. La disposició ha desaparegut i el recolzament dels nacionalistes bascos s’ha fet explícit. Objectiu complert, tornen a casa. Mentre els nacionalistes bascos negociaven, ERC feia escarafalls i amenaçava amb mesures legals si el decret no desistia de la seva voluntat recentralitzadora. Ara celebren el gest del Govern, tot i que no hagi tingut res a veure amb les seves advertències. Són la branca de família pesada, criden, s’enfaden, però no es perden un aniversari. Ciutadans, per la seva banda, intenta recompondre la seva pròpia família; les seves ovelles negres es multipliquen a cop de dimissió i tuit. El partit d’Arrimadas diu que recolza el decret llei perquè s’han tingut en compte les «aportacions tècniques» que van fer arribar a l’Executiu. L’argument és tan ambigu que dona lloc a lliures interpretacions. L’únic que és cert és que els tornen a convidar a festes. Tot i que ells ja no en celebrin cap.

El més llegit