Repeteixi, sisplau

Sembla mentida, però per una vegada ‘Els Simpson’ no van predir el que està passant, almenys no van predir amb gaire exactitud la pandèmia de la Covid-19, però, com a devota seguidora de la sèrie (veig fins i tot els episodis de les últimes temporades, tot i que s’ha de reconèixer que són bastant fluixets), he de sortir en la seva defensa i dir que sí que van anunciar un dels fenòmens que l’acompanyen. Va ser en un episodi de la cinquena temporada, titulat ‘Bart se hace famoso’, en el qual el noi comença a treballar com a assistent del pallasso Krusty i, en una entrada desafortunada al plató, fa caure tot el decorat i solta: «‘Yo no he sido’», una frase que es converteix en una falca que tothom vol sentir, i Bart, en una estrella. Grava cançons amb la frase, que apareix també en tasses, samarretes, etcètera. Diu la frase i tots riuen i aplaudeixen. Fins que un dia el Bart apareix a l’escenari, fa el mateix que sempre i ningú riu ni aplaudeix. S’ha acabat. El públic ja s’ha cansat d’allò que abans semblava no sadollar-los. El mateix fenomen que hem viscut d’una manera concentrada en les llargues jornades de confinament forçós i necessari. El pes del confinament En els dies, que ara semblen remots, de l’arribada de la pandèmia i el consegüent tancament, cada activitat lúdica o musical que es feia en una finestra, un balcó o un pati era aplaudida i celebrada. La veïna que sortia i cantava una ària, els veïns que abans ni es coneixien però que ara organitzaven un bingo de balcó a balcó, el noi que sortia amb la trompeta i tocava les tres notes de ‘La bamba’ que més o menys aconseguia afinar. «¡Que bé canta!». «23. ¡Línia! ¡Que divertit!». «¡Que graciós amb la seva trompeta!». Tot es filmava amb el mòbil i es compartia amb el món, perquè ser testimonis d’aquests moments ens fa sentir també especials. Teníem els mòbils sonant constantment amb avisos de nous vídeos, noves fotos, noves gravacions de veu, que, per descomptat, ens afanyàvem a reenviar a mitja llista de contactes. Però el confinament es va prolongar. Els dies van començar a assemblar-se massa i sabíem que era dijous o diumenge perquè ens ho deien. El repertori de la cantant, el seu timbre, la seva mera presència van començar a irritar. El bingo la veritat és que va tenir gràcia la primera vegada, però ara millor que torni a ser territori de l’àvia ludòpata de la família quan obrin els locals i ella surti de casa. I el noi de la trompeta deu ser llest, perquè fa dies que va deixar de sortir al balcó. La veritat és que no sortiria encara que les seves tres notes s’haguessin convertit en el concert per a trompeta de Haydn. Perquè és que els humans ens cansem de tot i cada vegada ens cansem més ràpid. Només s’ha de veure el que ha passat amb la cançó ‘Resistiré’, que ningú, excepte un parell de fans, molt fans, del Duo Dinámico, no recordava i que en les primeres setmanes va adquirir un caràcter hímnic. Es va cantar en balcons; es va cantar en videoconferències; van sortir versions i versions, algunes dotades de tal excés de patetisme que van acabar trencant per sobrecàrrega les potes d’una peça més aviat dèbil. Es cantava, es taral·lejava, s’aplaudia... i ara, sincerament, a gairebé tothom li resulta insuportable; el primer acord provoca fugides, ulls en blanc, expressions d’enuig. No obstant, la cançó no és millor ni pitjor que abans, és que l’hem cremat. Com ho cremem tot. I més quan caiem en la sobreexposició. Passa amb falques preses de programes de televisió, passa amb personatges populars, amb sèries, amb gèneres literaris. Amb tot, fins i tot amb allò sense el qual pensàvem que no podríem viure. La tortura definitiva Una forma de punició habitual és privar la persona que es vol castigar d’una cosa que li agrada molt. N’hi ha prou de recordar clàssics familiars com «ara et quedes sense postres», «doncs estaràs una setmana sense play», «aquesta tarda no vas a la piscina». Sense negar el valor i l’efectivitat d’aquestes formes tradicionals, s’ha de dir que estan a bastanta distància de ser el pitjor. El grau màxim es troba just en el model contrari. Si l’infern existís, la pena major, la tortura definitiva seria posar al condemnat les seves peces de música favorites una vegada i una altra, servir-li a tots els àpats els seus plats predilectes, donar-li per llegir els seus llibres més estimats, mostrar-li en bucle les pel·lícules que adorava. Per tota l’eternitat. Per cert, ¿què deu haver passat amb el noi de la trompeta? Fa dies que no el veiem, des que va aprendre a tocar ‘Resistiré’. En fi.

Repeteixi, sisplau

Els humans ens cansem de tot i cada vegada més ràpid. N'hi ha prou de veure el que ha passat amb la cançó 'Resistiré'

El més llegit