Trobava a faltar Barcelona. És el que té viure a l’àrea conurbana. Per això el primer que vaig fer quan es va poder va ser acostar-me a comprovar que tot seguia al seu lloc: el passeig de Gràcia, la Diagonal, el Moll de la Fusta, el Born, la Rambla... En especial aquesta última. Tenia curiositat per veure una Rambla sense ramats de turistes, sense paelles, ni sangries, ni barrets mexicans, sense multituds. Una Rambla que s’assembla ara més que mai a la que va ser en un altre temps. A la de principis del segle XIX, quan el turisme era un luxe a l’abast de molt pocs i l’escriptor Leandro Fernández de Moratín, afrancesat i sibarita, deia d’ella que era un dels passejos més elegants del món. Aquella que recorria José Zorrilla, l’autor del ‘Don Juan Tenorio’, camí de L’Ateneu, on era tan estimat, i en la qual els joves barcelonins li reconeixien i el paraven per fer-li preguntes. Eren temps en què les persones del món no eren multitud. Es destorbaven menys.