Aquest dijous fa 50 anys que va morir Josep Carner, el senyor que sortia a donar un volt i deia el que havia vist. És el que va escriure Joan Ferraté en el poema ‘4 juny 1970’. I afegia: «a tots portant consol». Aquesta és la clau de la seva poesia, de tota la poesia, en definitiva. Un consol que no és ungüent o bàlsam, solució epidèrmica per al dolor, sinó coneixement de l’ànima humana posada a l’abast del lector perquè sigui més savi, que no vol dir més feliç, sinó més conscient. Alleujar la pena (localitzar-la, dir-la) o gaudir de l’instant d’epifania moral, interpretar-lo a partir del que deia el mateix Ferraté: «La natura com a semblança pròpia de l’home i de les seves variacions».