La desescalada ens va retornant a una realitat que ha semblat congelada durant més de dos mesos. Però no ho estava, congelada, dic. Mentre estàvem a casa posant atenció a l’avenç de la famosa corba sense gairebé respirar, l’objectiu era minimitzar el dolor, tornar a posar els peus al carrer i recuperar les relacions humanes. Ara comencem a observar-ne les conseqüències. Entre aquestes hi ha els somnis perduts de la generació que somreia al futur fent grans plans, amb tota la vida per endavant i amb la certesa de portar una motxilla carregada d’eines que, teòricament, els haurien d’impulsar cap a un món que esperava el seu talent. No obstant, una formació brillant, una voluntat d’adaptació o una capacitat d’esforç inesgotable no seran suficients per transitar un futur incert després de la Covid. Ara es troben davant d’una cosa que no figurava en el guió. Es posa de manifest, doncs, que com a societat no hem sabut –fins ara– mostrar als nostres joves les incerteses de la vida que sí que van viure les generacions anteriors.