Els epidemiòlegs som professionals poc coneguts, per això a la meva filla sempre li ha costat explicar als seus amics a què es dedica el seu pare. A més, la disciplina té poc reconeixement social; quan jo estudiava als EUA circulava la següent dita: «No li diguis a la meva mare que soc epidemiòleg, creu que soc pianista en una casa de cites», i els col·legues d’una institució del nostre àmbit em van confessar que quan havien de fer una roda de premsa es posaven bata blanca perquè els periodistes els fessin més cas. Amb la pandèmia del virus SARS-CoV-2 tot ha canviat, els amics truquen a la meva filla per saber què penso de la situació actual, els mitjans de comunicació tenen més interès que mai en contactar amb epidemiòlegs i sobtadament el nombre d’experts en la matèria ha augmentat ostensiblement. Curiosament, conceptes que durant anys he intentat transmetre als estudiants de Medicina ara surten cada dia als mitjans de comunicació; termes com la corba epidèmica, el nombre reproductiu bàsic (R₀) o la taxa de letalitat són habituals en les converses familiars, han passat ha engrossir el vocabulari popular i a qui no els coneix se’l considera una persona amb poca cultura general. Bromes a part, comparteixo unes consideracions.