Un virus enredaire

Sense informació lliure i contrastada no hi ha opinió. I sense opinió formada, poca democràcia. Una relació directa que Walter Lippmann va ajudar a configurar fa un segle. El periodista nord-americà es va dedicar a estudiar el comportament social a partir de la influència dels mitjans de comunicació. Va deduir que tendim a configurar unes idees induïdes pel que ens arriba abans que per la nostra pròpia capacitat crítica. D’aquí el concepte d’’opinió pública’ el 1922. El monopoli informatiu estava en mans de la premsa, i la incipient ràdio ja advertia de la seva força posterior. Més tard, la televisió es convertiria en un fenomen, el vídeo que ho mataria tot va morir en mans d’un ordinador pel qual ens va aparèixer internet, que s’enduria el gat a l’aigua. El telèfon mòbil el remataria i els algoritmes són avui els reis del mambo. I així dominen la situació sacsejada pel fangar de les xarxes socials i condicionant aquells mitjans convencionals que han passat de ser la raó d’estudi del Lippmann visionari a despertar-se per subsistir en una societat líquida en un temps gasós. En l’interval, i durant el segle XX, els llargs desitjos de seduir, influir, condicionar, manipular o controlar la ciutadania per raons polítiques, econòmiques i socials gràcies a tècniques com la publicitat, el màrqueting o la propaganda. Per tot això avui configurem una societat desinformada per excés de dades, detalls, informacions, opinions, intoxicacions i desqualificacions que ens deixen als peus del desconcert absolut, davant del qual optem per recloure’ns en el que volem creure. I prou. També amb el coronavirus. És clar que aquí hi contribueixen reportatges televisius que assenyalen «els qui incompleixen la llei» mostrant-nos imatges de platges freqüentades o terrasses plenes quan no hi ha norma concreta que ho determini més enllà de la distància social. I aquesta, sempre relativa quant a enfocaments òptics. I si hi ha especificació, les autoritats s’han entossudit a confondre’ns amb unes contradiccions que han provocat fins i tot el desconcert de la policia. Desorientats, els Mossos han decidit reduir les sancions després de setmanes en què van semblar ser el seu al·licient. Saben que no hi ha base jurídica que les avali encara que els instessin a incloure el concepte desobediència per ampliar els cursos intimidatoris i recaptatoris. I què es pot dir de les mascaretes. Abans-d’ahir, innecessàries; ahir, recomanades, i avui, obligatòries quan no hi ha evidència científica que ho avali. Ho publicava ‘The Guardian’ el dia en què el decret espanyol entrava en vigor. La decisió és política, no mèdica. Però hi ha més coses. El mateix dia en què Barcelona i la seva àrea metropolitana entraven en la inventada fase 0,5 ja ens anunciaven la sol·licitud per passar a la següent. És lògic deduir que els mateixos perills dels quals ens adverteixen no semblen influir en les dades que serveixen per avaluar favorablement l’evolució malgrat les delacions de ciutadans autoproclamats censors de la moral aliena. I la que ens espera amb la presa de la temperatura per accedir a platges, hotels, barcos i avions. Com si la febre ja només fos símptoma de la Covid-19. Més el risc afegit de ser assenyalats com si fóssim empestats postmoderns. Entorn d’aquest «bitxet», com diria un inefable i històric ministre de Sanitat, cada dia es reuneixen més personatges semblants als futbolistes tramposos, enredaires i provocadors que trenquen el joc per aconseguir avantatge. El seu equip no hauria de ser el nostre.

Un virus enredaire

Entorn de la «bestioleta», que diria un inefable i històric ministre de Sanitat, cada dia es reuneixen més personatges com els futbolistes enredaires que interrompen el joc per aconseguir algun avantatge

El més llegit