L’altre dia pensava que aquest confinament que ara comencem a desfer s’hauria d’haver allargat més. Dos o tres mesos. No, no es pensin que m’agrada estar tancat a casa, i soc el primer que vol tornar a una vida quotidiana exterior, sense mascaretes ni riscos afegits. Però a nivell col·lectiu, un confinament prolongat hauria tingut més força com a advertència i amenaça. Hauria situat els governs, bancs i grans empreses més a prop del precipici, a veure el buit sota els seus peus, i això potser els hauria obligat a pensar més lúcidament, amb més consciència social, quin és el món que ens convé a partir d’ara. En canvi, la majoria de governs s’afanyen a recuperar les condicions d’abans, com si això només fos un ensurt, perquè l’economia abandoni els números vermells. Mentre dissimulen, d’aquest retorn en diuen “la nova normalitat”, quan de fet n’haurien de dir “la nova realitat”. 'La normalitat' és un terme subjectiu, que descriu unes condicions més o menys favorables per a la majoria, però que precisament són les que han provocat aquesta crisi.