El secret de la deliberació d'un tribunal

«Fonts del Tribunal Suprem», es llegeix de vegades a la premsa. O «fonts del Tribunal Constitucional», o de qualsevol altre tribunal, tot i que els dos primers, per raons evidents, són els que acostumen a ser els més referenciats amb aquesta frase. Es tracta d’un eufemisme. Si la notícia s’acaba corresponent amb la realitat, el que significa és que algun magistrat ha trencat el seu deure de secret establert a l’art. 233 de la llei orgànica del Poder Judicial. Es pot tractar fins i tot d’una falta molt greu a l’empara de l’art. 417.12 de la mateixa llei, que pot generar fins i tot la seva separació del servei. En ocasions, en canvi, aquestes «fonts» del tribunal simplement desitgen transmetre un missatge a la societat. I, d’aquesta manera, en lloc de fer, sense temor, una nota pública, sembla que algú crida a un periodista que se suposa de confiança i se li demana que faci de correu traslladant el missatge, que pot ser de malestar o d’advertència soterrada o fins i tot d’avís a navegants. Potser intentant, d’aquesta manera, que amb aquesta publicació s’infongui una sensació social d’enuig temible de la superioritat que influeixi en les actuacions del destinatari últim del missatge. Una mala praxi Tot el que s’ha dit abans, si realment succeeix, és simplement mala praxi, i a més ni tan sols és freqüent en el panorama internacional. Als EUA, per exemple, els periodistes especulen amb el sentit del vot dels nou magistrats del Tribunal Suprem en funció de la seva afiliació política, que, en aquell país, per desgràcia per a ells, no només no s’amaga o se solapa, sinó que influeix decisivament en les decisions dels jutges, cosa que és una mala notícia per a la independència judicial, per cert. Però no s’acostumen a produir filtracions sobre una deliberació. En canvi, a Espanya, quan hi ha un cas mediàtic que arriba a aquestes altes instàncies, els periodistes semblen trobar sempre algú que no és capaç de callar. La part trista del cas és que l’enorme majoria guarda realment silenci, com és el seu deure, però potser hi ha alguns magistrats que veuen absolutament natural comentar les deliberacions en el seu cercle més pròxim, i sens dubte amb els seus subalterns al mateix tribunal, és a dir, amb les persones que treballen allà i fan possible la tasca dels jutges. Què es pot dir de les converses fora d’aquest àmbit, en què de vegades es limiten a fer insinuacions, i aquestes insinuacions, òbviament, són una traïció al secret de la deliberació. En ocasions la filtració és difícilment controlable, perquè aquests subalterns ajuden a la redacció de la sentència i, per tant, la coneixen, tot i que aquests treballadors també tenen obligació de sigil. Una cosa, però, és que coneguin aquest redactat, i una altra els detalls privats de la deliberació, és a dir, què ha dit cada magistrat o quina actitud ha adoptat en els debats. Això és absolutament inacceptable. Les raons de la falta de discreció són variades. La més prosaica és la simple voluntat de parlar del que ningú més sap davant d’unes orelles curioses. Altres vegades, però, del que es tracta és de dinamitzar els debats en un sentit o altre per decantar el resultat final de la sentència, posant els magistrats davant de la pressió de l’opinió pública, veient-se de vegades assenyalats pel nom, explicant a la premsa que tal defensa això però que tal i tal hi estan en contra. El paper de la premsa És realment entristidor, en tot cas, tenir accés a aquestes misèries, que, a més, moltes vegades no són sinó especulacions. No serveix absolutament per a res legítim i curtcircuita debats lliures, perquè a partir d’aquell moment a la sala de deliberació, fins i tot a porta tancada, ja ningú se sent fora de perill, cosa que posa en qüestió la independència del tribunal. Cap magistrat pot prestar-se a aquests jocs, perquè perjudiquen l’Estat de dret. La premsa no pot deixar de fer-se ressò del que sàpiga, malgrat que hi ha una diferència enorme entre fer periodisme d’investigació i jugar el còmode paper de corretja de transmissió per satisfer els interessos sociològics de la «gola profunda», sigui qui sigui. I és que això no és informar, sinó utilitzar la premsa com a instrument d’altres interessos que no tenen res a veure amb informar. El periodisme no falseja els valors democràtics, sinó que ha de servir per consolidar-los. La premsa és un pilar bàsic de la llibertat. Les confidències a l’empara de les copes i els plats d’una taula, però, s’han de quedar per al plaer de l’amistat; no per adulterar la democràcia.

El secret de la deliberació d'un tribunal

Cap magistrat pot prestar-se a jocs que puguin vulnerar el deure de secret, perquè perjudiquen l'Estat de dret

El més llegit