Salvar l'home matant l'home

Abaratir el significat de les paraules és un edulcorant eficaç per engolir els glops més amargs. Necessitàvem que la pandèmia fos una guerra, convertir en herois els professionals que compleixen les seves obligacions, entronitzar cada ciutadà empresonat a casa seva convertint-lo en un redemptor de la humanitat sencera i sumar al quadro uns quants Churchills d’encant que ens recordessin cada dia que no ens rendirem mai i que lluitarem als mars, oceans, camps, carrers i turons. A canonades omplim l’habitació de confeti verbal, els artistes van començar a versionar cançons per alegrar les nostres trinxeres amb connexió wifi i sortim a aplaudir als balcons els soldats imaginaris que lluiten al front. Tenim ja la guerra que no pensàvem viure, comencem a dir-nos, mentre brindàvem a distància amb una copa de vi mirant a la càmera de l’ordinador. Protocols administratius I entre tanta cursileria bèl·lica, pròpia dels nens mimats per la història que som la majoria dels ciutadans i governants d’avui, es van fer reals les coses serioses. I hi vam donar el vistiplau sense queixar-nos a protocols administratius d’industrialització de la mort als hospitals i residències i vam convertir els cadàvers en mercaderia d’una cadena logística que va deixar d’admetre les interferències de familiars i amics. Som tan bona gent que aquesta vegada només pensarem en el col·lectiu. En nom del tot sacrificarem les parts. Com si fos possible salvar l’home matant l’home. I això és el que estem fent. Acceptant que per ordre administrativa no pots visitar un pare malalt de càncer que viu fora de la teva zona sanitària, donant per fet que a partir d’ara ni petons, ni abraçades i a viure tal com dictin els profilàctics decrets de l’autoritat competent. Se senten els crits d’egoista i insolidari des d’aquesta part del teclat. Deixin que els digui una cosa. La paradoxa que enclou l’assumpte és que aquesta manera d’aturar la pandèmia és en realitat el triomf de l’individualisme més extrem. L’absoluta sacralització de l’individu, disposat a negar-se a si mateix per tal de continuar respirant. Sempre que compti amb la coartada, imprescindible en aquests temps de relat, que ho fa en realitat pels altres. L’heroi era el sant consolant el leprós. Nosaltres ni tan sols hem pogut visitar i enterrar amb honors el familiar més pròxim. La guerra era enviar els joves a les picadores de carn del front, no abandonar a la seva pròpia sort els avis. Les boles de vidre a les quals s’aboquen els endevins permeten aprofundir en aquest individualisme amagat sota les profecies de les innombrables millores i aprenentatges que traurem del confinament. Teletreball, teleaprenentatge, telecompanyia, teleodi; reduir-ho tot a experiències que podran exercitar-se fora de perill de l’espai públic i compartit amb els altres. Hi ha tarotistes encara més agosarats, antropòlegs, per exemple, que han acabat odiant el seu objecte d’estudi, l’home, i que ara consideren que es pot fer realitat la utopia de tancar-lo en una habitació perquè deixi de molestar amb els seus estranys costums que ho malmeten tot. En aquesta visió, malalta d’antropofòbia, hi ha l’individualisme més radical, el que nega en el fons els altres perquè tot li resulta molest i sobrant, menys ell mateix i les seves teories. Queda dit, salvar l’home, però renegant d’ell i somiant-lo d’una altra manera, com un no-home, que és el que en realitat s’ha amagat sempre darrere de la màscara ideològica de l’home nou. Desafiar la por Per això resulten tan reconfortants els joves que en aquests dies de desconfinament es resisteixen a deixar de ser el que són i continuen buscant-se, trobant-se i abraçant-se. Els titllem d’egoistes quan són el contrari. Són els que ens salvaran, recordant-nos cada dia que viure no és només respirar i que a la por se la venç, ¿com si no?, desafiant-la. ¿Salvar vides o salvar l’economia? El debat d’aquests dies reduït a dues variables que en realitat no diuen, per si mateixes, res en absolut. Com si tot cabés en una exhortació de bandoler: «la bossa o la vida». Ni la bossa ni la vida són res si no salvem l’home. Aquest home del qual Primo Levi deia que té gravada en totes les seves fibres la convicció que la vida té una finalitat i que allà és on rau la substància humana. Una finalitat impossible sense acompanyar el malalt, dir adeu als morts i celebrar la vida festejant la pell i la companyia dels vius.

El més llegit