Tercera edat, pandèmia i ¿futur?

Si alguna cosa li devem a la pandèmia de la Covid-19 és l’haver fet evident, encara més, el menyspreu de la deshumanitzada societat actual –començant pels seus mandataris– envers els nostres avis i àvies. Són la generació maltractada; la que va viure les conseqüències de la guerra civil. Molts van passar gana i van treballar dur en comptes d’anar a l’escola o la universitat, per la qual cosa no sempre van tenir a l’abast un plat de menjar, la salubritat i l’educació. Amb el seu esforç van alimentar un país dictatorial on s’enriquien les mateixes sagues que avui mamen de la democràcia i s’erigeixen en salvadors de banderes i fronteres. Van pagar hipoteques, lloguers i impostos amb hores extres –els bancs suïssos eren per a d’altres–, fins que vam néixer nosaltres. Ens van voler donar un futur millor. Van haver de treure la merda dels altres i, lluny d’intimidar-se pels acomiadaments salvatges i l’atur, es van dedicar en cos i ànima a la cura de la prole. No ens va faltar ni un compàs ni els llibres de l’escola, i vam créixer a força de filet i llenguado. Vam jugar a bàsquet, vam anar de colònies i vam fer carrera, mentre ells es privaven de vacances, roba o altres capricis. «Més endavant», deien. Una existència de sacrifici Els ben criats vam arribar a la maduresa; potser els vam donar netes i nets, i quan tocava que poguessin disfrutar-los, no només es van trobar amb pensions miserables –¿a quines butxaques va anar a parar tant esforç?–, sinó que, a més, els vam regalar la gran estafa de les preferents. Els escassos estalvis per al «més endavant» es van esfumar. La banca va ser rescatada, però la generació maltractada –ja en plena tercera edat– va veure com la menystenien per enèsima vegada. No va servir de res colpejar, amb crosses i bastons, les limusines dels ‘presumptes’ lladres i, arruïnats, van abandonar domicilis plens de records. I quan el cos els va començar a fallar van descobrir que les retallades socials els impedien accedir, amb facilitat, a prestacions de dependència, o a la plaça pública al geriàtric. Una existència de sacrifici per després ¿què? Llavors, va arribar la pandèmia. Sobreviure a mil guerres per caure en una altra: la del coronavirus. Les primeres notícies ja indicaven que el virus causava estralls entre la tercera edat. ¿Es van prendre les mesures preventives oportunes? El personal dels geriàtrics i milers de sanitaris fan una feina encomiable, així com familiars, veïns i voluntaris que assisteixen els més grans durant el confinament. En canvi, el sistema els ha tornat a fallar. Ens omplíem la boca amb eslògans en contra de l’eutanàsia, ara som còmplices d’una espècie d’eugenèsia social d’enormes dimensions. ¿On eren els tests massius a les residències mentre algunes elits joves, i no tan joves, feien rodes de premsa per anunciar el seu positiu? I és que parlem de moltes morts. De cop, aquí ha acabat la història per a milers d’anònims d’una generació castigada, els autèntics herois i heroïnes d’aquesta crisi. Encara que la por vagi per dins, ens animen a cada moment amb el somriure del «tot anirà bé». Només per això ja hauríem de ser conscients de l’important valor que té, per a tota societat, el patrimoni de l’edat, saviesa i experiència. A les planes del Serengueti vaig estudiar un grup de lleones molt peculiar. La més vella presentava l’amputació d’una pota. Feia anys que tenia el monyó cicatritzat. ¿Per què no l’havien abandonat? ¿Per què l’esperaven malgrat alentir la marxa amb les seves contínues parades panteixants? Doncs perquè era l’experta. Ho coneixia tot sobre la caça i conduïa la resta fins a l’obtenció de preses capaces de permetre la supervivència de les cries. El mateix hem pogut observar a les restes fòssils d’un neandertal trobat a Shanidar (l’Iraq). L’ancià –40 anys en el paleolític era una edat molt longeva– va ser cuidat pels seus companys; en el moment de ser enterrat, presentava una coixesa greu, l’amputació de mig braç i sordesa. Lluny de resultar despietats homínids, els nostres avantpassats van venerar els seus ancians. Una cosa que continuo veient als ambients rurals de l’Àfrica. ‘Mama’ i ‘mzee’ són dues belles paraules suahili que, assignades a dones i homes de la tercera edat, mereixen el més gran dels respectes. Sé que és difícil rectificar; ja ningú tornarà la vida als que, una vegada més, sense queixar-se, se n’han anat. Als que queden, sisplau, escoltem-los i actuem. No els podem perdre... més quan, algun dia, serem tan velles i vells com ells; però només en edat, no en valor.

Tercera edat, pandèmia i ¿futur?

La generació maltractada, els autèntics superherois i superheroïnes

El més llegit