La principal conclusió de l’enquesta del GESOP per a EL PERIÓDICO, realitzada entre l’11 i el 15 de maig, és que creix el pessimisme sobre la situació econòmica mentre que el mapa polític es manté pràcticament congelat, amb una pujada del PP, però no a costa del PSOE, sinó de Vox, que amb prou feines modificaria les solucions possibles per a la governabilitat.

Si en l’inici d’aquesta sèrie de sondejos, la setmana del 23 al 27 de març, només un 30,5% dels consultats creia que la recuperació econòmica tardaria més de dos anys, davant un 36,8% que l’esperava per abans d’un, ara l’expectativa que supera els dos anys es dispara fins al 44,7%, mentre que els optimistes descendeixen fins al 16,6%.

És destacable, d’altra banda, observar les expectatives personals. Els espanyols es resisteixen a relacionar la seva visió negativa del context econòmic amb l’impacte que tindrà en la seva vida laboral. Evidentment, la bossa de pessimisme es concentra entre els aturats (més de la meitat pensen que tenen poques o cap possibilitat de trobar feina) però són una minoria els treballadors en actiu, o afectats per un erto temporal, que creuen que hi ha moltes possibilitats de perdre o no tornar al seu lloc de treball. Seria una bona notícia que l’evolució de l’economia, al ritme de la desescalada del confinament i encara amb la protecció del mecanisme de l’erto, confirmés aquestes expectatives d’estabilitat laboral. Si quan sapiguem en què consisteix la nova normalitat passa el contrari, significaria un dur despertar amb conseqüències encara imprevisibles.

Malgrat les protestes que comencen a veure’s en alguns carrers, els dos mesos d’estat d’alarma amb prou feines han fet efecte en els espanyols en la seva actitud (sigui de responsabilitat conscient, acceptació disciplinada o simple resignació) a l’hora d’acceptar el confinament, confessant-se gairebé unànimement (com podria ser d’una altra forma) preocupats o molt preocupats per la situació.

I quant a la valoració del Govern, també pateix escasses variacions. Des del principi, s’imposaven lleugerament els que qualificaven la seva actuació de dolenta i així segueix ara: un 37,1% la veu malament; un 32,5%, bé, i un 27,2%, ni bé ni malament, per la qual l’Executiu de Pedro Sánchez no surt tan mal qualificat entre l’opinió pública com semblarien indicar la crispació política i parlamentària.  Una prova n’és l’estabilitat del mapa polític. La situació sembla, de moment, estabilitzada. El PSOE tornaria a guanyar les eleccions amb un resultat similar (118-121 escons) i un 27,5% dels vots. El PP pujaria entre 10 i 13 diputats, però el seu ascens és a costa de Vox, que en perdria entre 4 i 7. Un retrocés similar pateix UP. La resta de partits manté el seu resultat.

Si l’expectativa del PP a l’abraçar les maneres més extemporànies de Vox és la de no deixar-se arrabassar el lideratge d’una dreta extrema, la jugada pot ser que estigui tenint un cert rendiment. No sembla el mateix si del que es tracta és d’aparèixer com una alternativa responsable i viable de govern. Tampoc detecta el sondeig moviments a la frontera entre un PP radicalitzat i un Cs que ha optat per un to constructiu: potser sigui aviat. Però seria preocupant que l’ambient polític no premiés la primera actitud, i no la segona.

Del conjunt del sondeig es pot deduir que la valoració de l’actuació de les administracions, i a partir d’ella les expectatives de vot, depèn més aviat d’uns aprioris ideològics i unes afinitats polítiques que no s’han alterat a penes i que filtren i condicionen enormement visions dispars de la realitat. Una dinàmica de blocs que potser fins i tot s’hagin consolidat encara més. L’aparició del sectarisme al carrer i a les xarxes socials no és una bona notícia quan no hi ha alternativa (raonable almenys) a la necessitat d’assolir uns acords de reconstrucció del país que són tan necessaris.