Un argument cínic contra el ventre de lloguer

He tingut una actitud indecisa amb els ventres de lloguer fins avui. He escoltat opinions fortes en contra i a favor, res m’acabava de convèncer. Però hi ha històries que apunyalen els dubtes: quaranta nadons que bramen en un magatzem de bressols d’Ucraïna, per exemple. On jo veig nadons desemparats, el fred sistema de l’intercanvi de ventres veu un «estoc de productes bloquejats al magatzem per problemes de distribució i logística». És una visió perversa i repugnant. Aquests nadons no estan sols com l’orfe o l’expòsit que espera que l’adoptin, sinó que «han sigut produïts» amb aquest objectiu. L’espera –el desemparament– és una circumstància d’un mercat que revela com n’és de pervers. Estan sols perquè el sistema no pot consentir que la dona-productora senti afecte pel nen, i els separa. La pandèmia ha ampliat el temps entre el part i l’obtenció del producte: els nens ploren en bressols sense ningú que els cuidi. No entenen que són productes emmagatzemats. El principal argument feminista contra el ventre de lloguer no em convencia del tot perquè soc un cínic. Considerar que una dona no pot mercantilitzar el seu cos em grinyola perquè observo que el món és un lloc on qualsevol treballador pobre mercantilitza el seu. Homes i dones lloguen parts dels seus cossos, els converteixen en eines. ¿Quina diferència hi ha entre una puta i un miner del Tercer Món? En el capitalisme no hi ha funció corporal que no sigui susceptible de comprar-se i vendre’s. Sens dubte, no són decisions lliures, com diuen els cecs liberals. En això tenen tota la raó les feministes d’esquerres. En el cas dels ventres de lloguer, el primer que se subroga és la llibertat d’elecció d’una dona. La que cedeix el seu úter per a la gestació no és un subjecte lliure, perquè molt poques dones riques ho farien per altruisme. No obstant, tampoc és lliure l’home que cedeix el seu cos a la mina o al femer. L’usdefruit de parts del cos alienes per part de persones de més estatus econòmic és la base del capitalisme. Si la dona no pot comerciar amb el seu sexe, ¿què justifica que el miner sí que comerciï amb la seva esquena o els seus pulmons? En un món sense desigualtat no hi hauria putes ni obrers, i el mateix Marx era incapaç d’imaginar una arcàdia socialista sense que les màquines fessin els treballs durs i indesitjables. Bé. Atès que els adults són responsables dels seus actes malgrat estar sotmesos a sistemes de desigualtat econòmica, la meva indecisió amb el tema concret dels ventres de lloguer era una conseqüència d’aquesta visió meva, cínica i fatalista, sobre el món on visc. Però el plor d’aquests nadons em porta a una actitud diferent. Aquest desemparament es deu al fet que aquests nadons són productes. Per a mi, aquesta és la prova que el sistema del ventre de lloguer és pervers i ha de ser impedit per tots els mitjans. La immoralitat de comprar i vendre nadons existeix sense que hagin d’estar emmagatzemats, però amb aquesta història queda desemmascarada.

El més llegit