Una altra primavera, la del 2013, un empresari nord-americà va aterrar a Barcelona per assistir a un congrés. Quan portava poca estona a la ciutat, ja al passeig de Gràcia, es va preguntar, ¿com és que la gent és a les terrasses, comprant?. L’Espanya que trepitjava era la de la crisi, queaquell mateix estiu arribaria a un 26,3 per cent d’atur. Amb aquests indicadors, el nord-americà només es podia imaginar un horitzó a l’estilMad Max, amb contenidors cremant, protestes al carrer, delinqüència i inseguretat i molta gana. Si davant seu veia una ciutat amable era, en gran part, pelboom de l’economia submergida. L’atur donava unes dades, però el treball en negre s’havia anat infiltrant en la nostra economia després de successives explosions de bombolles immobiliàries i crisis del sistema bancari, dècada rere dècada, fins a plantar-se aquell dia primaveral de ja fa set anys.