Pablo Iglesias desencadenat

El pragmatisme és vida. El dogmatisme, el desastre. El dogmàtic comunisme rus va morir el 1989. El xinès –que va abraçar allò de ‘gat negre, gat blanc, l’important és que caci ratolins’– sobreviu bé i traient pit en una estranya mutació. Pragmatisme és adaptar-se. La directora general de l’FMI, temple de l’ortodòxia, ha prescrit els governs, per aguantar la crisi, el que ni Keynes hauria gosat: «Sisplau, gastin, gastin tot el que puguin, i després encara una miqueta més». Esclar, Georgieva no parla de coses com subvencionar TV-3. Anem a Espanya. Pablo Iglesias proposa ara crear un impost sobre les grans fortunes que recaptaria 11.000 milions (sobre un 1% del PIB gravant –diu– fonamentalment les 1.000 famílies més riques. No sortia en el programa pactat amb el PSOE i a més sona bastant a conte d’Aladí. Quan l’economia tira, la idea d’esprémer els rics pot ser, sense passar-se, encertada. Però quan el PIB cau un 9%, l’atur i els ertos creixen i es multipliquen, el 35% dels comerços barcelonins diuen que no tornaran a obrir i necessitem sembrar confiança per atreure inversors i evitar fallides, plantejar un impost a les grans fortunes és una ximpleria. Com si l’alcaldessa Colau digués, ara, que no vol turistes. Potser Iglesias sap que el PSOE no acceptarà la seva proposta i només vol marcar perfil progre. Potser, però la inseguretat generada pel vicepresident del Govern –que és algú més que la frustrada candidata a l’alcaldia de Badalona– no hi ajuda gaire. Iglesias necessita injeccions de pragmatisme. Igual que Pablo Casado, que intenta un escac i mat al Govern sense haver-se assegurat abans la complicitat d’Arrimadas. Fins i tot Pedro Sánchez hauria de ser més pragmàtic. Està bé que demani un pla de reconstrucció europeu d’1,5 bilions d’euros. És molt necessari. Però per començar, Espanya hauria d’agafar immediatament el préstec dels 26.000 milions que li corresponen dels 250.000 milions que el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) posa a disposició dels països. Sembla que dubta per això del risc reputacional i perquè tem que la premsa cayetanista l’acusi de l’oprobi de demanar el rescat. Números. Espanya es finança avui a 10 anys al 0,87%. Està bé. Però el MEDE, que es pot endeutar al 0,1%, ofereix a Espanya 25.000 milions al 0,115%. Seria l’inici –modest– de la solidaritat europea. Espanya s’estalviaria així uns 2.000 milions –més de la sisena part del que Iglesias creu que recaptaria amb el seu impost–. Però si els tipus d’interès pugen i Espanya s’ha de finançar d’aquí uns mesos com Itàlia, a l’1,90% –cosa que pot passar–, l’estalvi seria llavors bastant més alt. Amb el MEDE, Itàlia guanyaria 7.000 milions, més de la meitat de l’invent d’Iglesias. Tot i que potser l’honorabilitat del país que votava Silvio Berlusconi patiria una miqueta. Conclusió: contra la crisi del coronavirus, els polítics espanyols –en diferents dosis– necessiten pastilles de pragmatisme. Inés Arrimadas sembla haver-ne ingerit alguna.

Pablo Iglesias desencadenat

Plantejar avui, en plena crisi i amb risc de fallides, un impost a les grans fortunes sembla un despropòsit

El més llegit