Atur, reformes i intervenció

Aquests dies en què la Covid-19 sembla que comença a afluixar, les preocupacions canvien ràpidament de la sanitat a l’economia. No és que el que hàgim vist sigui poc. Però vagin cordant-se el cinturó, perquè el que ve aquest segon trimestre és de mil dimonis. I, més enllà, ningú ho sap. Les estimacions del que ens pot esperar són moltes. En els últims dies, el Banc d’Espanya, el Govern i l’Aieref han presentat les seves, que s’han afegit a les del Fons Monetari Internacional i a les més recents de la Comissió Europea. En general, totes coincideixen en una crisi en forma de V asimètrica: caiguda aterridora fins a l’estiu i lentament, i a partir d’allà, certa estabilització que s’hauria de transformar en recuperació el 2021. Tant de bo tinguin raó. La traducció familiar d’aquesta dinàmica és severa: la taxa d’atur se situarà, en mitjana del 2020, a l’entorn del 20% i del 18% el 2021, el que suggereix una destrucció d’ocupació de l’ordre dels 1,5 milions de llocs de treball l’any en curs i, en la hipòtesi d’augment intens del PIB el 2021, recuperar mig milió del perdut. En tot cas, i de seguir el ritme de creació d’ocupació que vam veure el període 2014-19, no seria abans del 2023 que podríem tornar a l’ocupació existent el 2019. Una altra qüestió, problemàtica, és el que podrà succeir amb els ertes, ara allargats fins a finals de juny, quan s’acabin les seves pròrrogues; i igualment, amb els ajuts a autònoms. En conjunt, es tracta d’uns cinc milions d’ocupats protegits de l’atur només transitòriament. En suma, una nova ferida ocupacional, que se suma a l’encara no tancada que va generar la crisi financera. Mercat de treball a part, i fins i tot en la improbable hipòtesi que el 2021 creixéssim a taxes pròximes al 5%, el que ens espera situa en primer pla el finançament del dèficit i el refinançament del deute. Per a la Comissió Europea, el primer se situaria per sobre del 10% el 2020 i, tot i que es postulen reduccions per a 2021, a prop del 7%, caldrà veure-les. La nostra història no ens avala. Per la seva banda, el deute passaria del 95,5% de 2019 al 115,6% de 2020 i s’estabilitzaria el 2021. En conjunt, unes necessitats de finançament molt elevades: per cobrir el dèficit, el 2020/21 es necessitaran uns 100.000 milions/any, mentre que el refinançament del deute exigeix anualment prop de 200.000 milions addicionals. En total, per als dos pròxims exercicis, les administracions públiques espanyoles precisen un refinançament dels mercats d’uns 300.000 milions/any. I allà és on fa mal. Després de la sentència del Tribunal Suprem alemany, i per més que Lagarde i Guindos afirmin la sacrosanta independència del BCE, es fa difícil imaginar grans operacions addicionals: ja molt farà amb mantenint els programes aprovats. Per allà, poc marge. ¿Què ens queda? L’acordat ja pel Consell Europeu: la part alíquota dels 100.000 milions per finançar subsidis d’atur i dels 240.000 milions del MEDE per a despeses sanitàries extraordinàries, que podran començar a utilitzar-se al juny. Però la suma dels dos programes difícilment superarà per a Espanya i el bienni 2020/21, crèdits a l’entorn de 50.000 milions. No està malament, però no és suficient. Caldrà acudir al mercat amb una política econòmica que tranquil·litzi els potencials compradors de deute. I, ja saben, això apunta a nous debats sobre austeritat o augments de la pressió fiscal. I si el mercat ens penalitzés en excés, només quedaria el MEDE i la intervenció europea. Tot i que era molt improbable fins fa una setmana, el decidit pel tribunal alemany l’acosta, per poc que la situació empitjori més del previst. No puc acabar aquest dur relat sense recordar aquells que tenen capacitat de decisió política, sigui a Madrid o a Barcelona, que ja és hora que es mirin seriosament al mirall. Perquè no és acceptable que en els últims 45 anys, i a la mínima que ha aparegut una crisi exterior (1975-85, 1991-94, 2008-14 i Covid-19 avui), hàgim superat el 20% en taxa d’atur. Ni econòmicament ni, en particular, socialment és acceptable: el sofriment és excessiu per als que tenen menys. És moment d’establir bases més sòlides de creixement. Perquè són les úniques que permeten esperar que, davant calamitats exteriors, no ens enfonsem una altra vegada en el pròxim futur. I això implica, que no ho oblidin els nostres polítics, millores de productivitat. És a dir, en educació, en infraestructures i en I+D. La catàstrofe que ens afligeix no és casual. I el futur que ens espera, tampoc.

Atur, reformes i intervenció

Tot i que la intervenció era molt improbable fins fa una setmana, el decidit pel tribunal alemany l'acosta, per poc que la situació empitjori més del previst

El més llegit