IDEES

Mascaretes creatives

zentauroepp53383983 200511161908

Ara que el teatre, com tota l’activitat presencial de la cultura, patirà més que cap altre sector, convé tenir presents dos factors. El primer, que cal replantejar, i molt a fons, el repartiment dels pressupostos culturals entre el sector públic i la resta. Ja portem massa anys de desequilibri com per permetre que tota la càrrega i més, ¡tota i més!, es dipositi com una llosa sepulcral sobre els que es van quedant sense horitzons. En contrast, els que cobren de l’administració, amb el sou sempre assegurat, dediquen la seva insolidària i egoista prepotència a acaparar l’escàs públic disponible durant el desconfinament i més després del confinament. S’han de contemplar els recursos disponibles com un tot i distribuir-los segons les necessitats reals sota pena de condemnar la creació i la gestió a entreteniment de funcionaris que no es juguen res mentre tinguin contents els patrons, és a dir els polítics sense capacitació que, presoners dels alts càrrecs, prenen sistemàtiques decisions contra els mal anomenats privats.

L’altre factor, per contrast, ha de consistir en un increment exponencial de la imaginació i la capacitat de risc innovador. En aquest sentit, i com a modestíssim exemple, la maltractada gent del teatre podria prendre nota del que, suposadament, passava a París durant l’epidèmia del 1687. Parlaria Madame de Sévigné si no fos un deliciós ‘fake’ que corre per internet:

«Ja ningú surt per por del flagell que s’abat sobre nosaltres i es propaga com un foc de llenya seca. El rei i el cardenal Mazarino ens confinen [...] ens regalem amb les faules del senyor de La Fontaine, entre les quals «Els animals malalts de pesta». I ara, la meravellosa i molt aprofitable imaginació retrospectiva. «Us envio dues divertides màscares; és la gran moda, tot el món les porta a Versalles. Un bonic ambient de neteja que impedeix contaminar-se».

Doncs al món real, mascaretes creatives, i reivindicatives, per animar la gent a anar al teatre que se la juga i expandir la consciència de la discriminació que ja pateix i més que patirà si no s’imposa un remei.