Tendim al fatalisme. A aquest sentiment tràgic de la vida. El confinament aguditza el pessimisme vital. L’exterior ha sigut, durant setmanes, un lloc tan prohibit com inhòspit. Des de la finestra veiem més transgressions de les que realment es produeixen. Ens surt el policia del balcó carregat de mal humor i de ràbia no continguda. La resposta a aquesta pandèmia ha tingut el patró xinès des del principi fins al final. Per al que és bo i per al que és dolent. Segurament, a Occident hauríem descartat el confinament perquè ens semblava impossible, no plausible que dirien els sociòlegs. Aquest panorama, més la suma de més de 40 dies d’estat d’alarma, accentuen el pessimisme innat. O la pulsió d’acusar el veí. La desescalada ha posat en evidència que, en matèria de greuges, els localismes i els regionalismes van al darrere dels nacionalismes. Almenys, per als polítics que s’han pres el tema com si es tractés d’un Barça-Madrid.