Una salutació molt cordial als que van posar el crit al cel quan el Mobile World Congress va decidir suspendre la seva cita anual amb Barcelona a causa del coronavirus. Tot just dues setmanes després van ser els mateixos que ens van confinar. Que assenyalaven sense tremolar-los el pols els «alarmistes»  que advertien de la gravetat de la Covid-19. «És una grip», repetien. Als que aplaudien el rigor periodístic de Lorenzo Milá en les seves aparicions sense mascareta quan informava de les albors de la tragèdia a Itàlia. Als que, com Pablo Motos, van donar pàbul a veus (Mamen Mendizábal, per exemple) que treien ferro a l’epidèmia i, poc després, sense solució de continuïtat, es van convertir en telepredicadors de l’apocalipsi.

Una salutació molt cordial als que, com ha decidit la Conselleria de Salut a Catalunya, informen de l’evolució del virus als seus territoris al voltant de la mitjanit. Impedeixen així una mínima anàlisi de les dades i de les tendències de contagis i morts. La transparència no quadra gaire bé amb la nocturnitat i la traïdoria. També als que, com Pedro Sánchez, creuen que governar en minoria els permet obtenir suports gratuïts justificats únicament en la gravetat de la situació. I als que, com Pablo Casado o Quim Torra, s’aprofiten d’aquesta debilitat parlamentària ja saben per a què.

Una salutació molt cordial als que ignoren que gairebé totes les divisions territorials (província, vegueria, regió sanitària...) són artificis moltes vegades obsolets que busquen organitzar el territori i solen oblidar massa sovint la realitat metropolitana, sí, les ciutats. Als que han decidit rabejar-se amb els nens en les mesures de confinament. Als entusiastes ‘policies de balcó’. Als que han tornat a practicar esport... en grup. Que creuen que res els afecta. Als antivacunes i als curanderos del lleixiu.

És cert. A misses dites tots som Manolete, però s’ha de saludar i, sobretot, recordar tota aquesta gent.