Jupp Heynckes, entrenador que va guanyar la Champions amb el Madrid i el Bayern, ha dit el que molts pensen i no s’atreveixen: «Les xifres dels fitxatges i dels salaris dels futbolistes eren immorals i ara han de reduir-se». Abans i després de la crisi del 2008, la bombolla del futbol va sortir indemne sempre que va estar a punt de rebentar. Ho va fer gràcies al pànic que provocava l’amenaça d’un cap de setmana sense partits. Era poc menys que el final del món. Polítics, entitats financeres o patrocinadors miraven cap a un altre costat al comprovar que aquesta prodigiosa màquina de fer diners no aconseguia pagar tots els impostos, tornar els crèdits o justificar el retorn de determinades inversions publicitàries. Des de principis dels anys 90 del segle passat, l’aliança entre els clubs i els que trafiquen amb els drets de televisió en un mercat de futurs ha generat una bombolla que permet pagar sous milionaris. Però això no seria el més greu. El pitjor són les comissions que generen els traspassos. Típic de qualsevol bombolla financera: es tracta de no permetre mai veure el valor real dels actius a base de comprar-los i vendre’ls.