Madrid no és Wall Street. ¡Llàstima!

Els Estats Units tenen un president ‘especial’ que fa pocs dies aconsellava injeccions de desinfectants de neteja contra el coronavirus (després ho va qualificar de broma). El nombre de morts ja supera el dels vuit anys de la guerra del Vietnam. El PIB ha caigut en el primer trimestre i ja sumen 30 milions els treballadors que en les cinc últimes setmanes han demanat acollir-se a l’atur. És una gran catàstrofe. I, no obstant, a l’abril l’índex més representatiu de Wall Street (l’S&P) va pujar el 12,8%, el seu augment mensual més destacat des de 1987. I el 30% des del mínim del 23 de març. ¡Increïble! I no és només una bogeria americana. El Dax alemany a l’abril va pujar el 8% i fins i tot el nostre trist Ibex 35 va recuperar el 3%. Paul Samuelson ja va ensenyar que la borsa va predir bé nou de les últimes cinc recessions del seu temps. I divendres Paul Krugman insistia que la borsa no és l’economia. És clar, però ¿per què els inversors –gent amb possibles, més els fons de pensions, que volen guanyar– compren quan les expectatives són tan negres? Han de tenir alguna fe en què les fortes mesures de recolzament a l’economia dels estats i dels bancs centrals (la Fed americana i el BCE) donaran fruits i doblegar la recessió a no gaire llarg termini. També que tindrà èxit el desconfinament que, amb grans cauteles, estan iniciant els països. I creixents esperances a aconseguir una vacuna –o medicaments que ens hi acostin– a principis d’any. L’indubtable és que «els diners» (terme primitiu) compren avui perquè esperen beneficis. I els diaris americans recorden que, en la crisi del 2009, Wall Street va començar a pujar al març mentre que el rebot (l’americà) no va arribar fins entrada la tardor. La realitat espanyola ¿Tindran raó «els diners»? Seria el millor. Tant per als que en tenen com per als qui no. Però avui la realitat espanyola és molt diferent. El PIB ha caigut el 5,6% en el trimestre –més que la mitjana europea, tot i que menys que a França– i les previsions oficials (sempre contingudes) són d’una caiguda del 9,2% el 2021, una pujada fins al 19% de l’atur i un augment sobtat (del 2,8% al 10%) del dèficit públic. I el deute públic –l’espasa de Dàmocles– passarà del 96% al 115% del PIB. A més, la recuperació del 2021 serà menor i no tornarem als paràmetres del 2019 fins al 2022. Resant perquè Wall Street l’encerti, aquí el més assenyat seria teixir un pacte ampli dels partits, els interlocutors socials i les comunitats autònomes per respirar (malament), prorrogar els ertos i aguantar el paraigua mentre duri la tempesta. Però el pacte sembla impossible, i a més el Govern sorgit després de les eleccions de novembre no té majoria parlamentària, cosa que no passa ni al Regne Unit, ni a Alemanya, ni a França, ni a Itàlia. Tot més complicat. I aquest Executiu dèbil ha de demanar cada 15 dies la pròrroga de l’estat d’alarma. Ara per a una cosa tan inèdita i difícil com un desconfinament gradual, per fases, que impedeixi que l’epidèmia rebroti. És cert que fins ara l’estat d’alarma ha sigut aprovat, acompanyat de grans esbroncs, per majories àmplies (269 vots sobre 350 vots l’última vegada), que incloïen partits tan heterogenis com el PP, Cs i el PNB, i amb l’abstenció d’ERC i Bildu. Però de cara a la pròrroga de la setmana que ve tot és molt confús. El Govern ha perdut recolzament, almenys aparent, de partits que l’acompanyen des del primer moment (el PNB) i no ha sabut acordar res amb les comunitats autònomes de diferent signe que critiquen el quadro provincial de la desescalada. Si la pròrroga de l’estat d’alarma és derrotada, la crisi sanitària i l’econòmica empitjoraran i tots pagarem les conseqüències. La responsabilitat dels partits que votessin en contra seria alta. També la del Govern, que no sembla haver-se esforçat en un diàleg imprescindible. ¿Com afrontaria Espanya els greus mesos que s’acosten amb un Govern desautoritzat i sense majoria visible de recanvi? A Wall Street hi ha brots verds malgrat que els últims atacs de Donald Trump a la Xina (el president tem per la seva reelecció al novembre) divendres van truncar la seva marxa endavant. A Madrid, un bloqueig polític la setmana que ve, en la pròrroga de l’estat d’alarma, demostraria que les coses, per molt malament que estiguin, sempre són susceptibles d’empitjorar. Els ciutadans no es mereixen aquest plus de càstig. Només se’n beneficiarien els populistes que creuen poder engreixar-se amb la misèria econòmica i l’estupidesa miop dels partits democràtics. Des de Pablo Casado fins a Gabriel Rufián passant per Pedro Sánchez.

Madrid no és Wall Street. ¡Llàstima!

Si dimecres no es prorroga l'estat d'alarma, la greu crisi sanitària, política i econòmica es pot descontrolar

El més llegit