Diuen que la salut pública només es veu quan les coses van malament, perquè el seu objectiu és evitar que s’arribin a produir i que els efectes de la seva acció (o la falta d’aquesta) acostumen a diluir-se en la població i el temps. Potser per això, històricament a Espanya, s’ha consolidat una actitud institucional d’«aquí no passa res, tot està controlat», de vegades reforçada per opinions personals de professionals mediàtics; algunes de les seves declaracions en què infravaloraven l’epidèmia de la Covid-19 no van ajudar gens.
Aquesta actitud és insostenible amb problemes de salut aguts i greus, com la Covid-19, en què les conseqüències de les decisions són òbvies i el diferent impacte observat entre països així ho demostra. A Espanya, l’epicentre de l’epidèmia han sigut els centres assistencials i sociosanitaris, i és un dels països amb el percentatge de professionals sanitaris afectats més elevat i, segons un estudi utilitzant un índex de risc/capacitat de resposta, l’últim de l’eurozona. Malgrat que és difícil quantificar-ho, si s’hagués disposat abans de protocols de contenció i d’equips de protecció individual als centres, de la logística per a estratègies de garbellament proporcionals, i si el confinament s’hagués fet abans, segur que no hauríem arribat a nivells d’incidència, i per tant de morbimortalitat, tan alts.
Ara, no obstant, no és el moment de crítiques, sinó de recolzar les accions en marxa i, sobretot, tenint en compte les incògnites sobre el comportament biològic i poblacional del coronavirus, dissenyar les pròximes el millor que puguem. Però sí que és una oportunitat per reflexionar sobre la reconeguda debilitat del sector de la salut pública, que en definitiva és el que ha de preveure i eventualment dissenyar i liderar la resposta a les crisis, i ho ha de fer de manera continuada, integrant aspectes epidemiològics, operatius i logístics, legals i de drets humans, sistemes d’informació i, evidentment, infectòlegs i immunòlegs.
La falta d’escoles de salut pública per formar professionals i el fet que el sector hagi quedat integrat en les estructures funcionarials de les administracions i, per tant, sotmès a un sistema jeràrquic de mèrits administratius i no professionals, sense accés a formació continuada de qualitat i amb uns mitjans tècnics sovint insuficients, ha dificultat la modernització del sector.
Tot i que en el nostre context tenim grups d’investigació epidemiològica d’elit, els seus objectius acadèmics complementen però no supleixen la necessària capacitat d’acció institucional i sobre el terreny, que sovint –de manera absolutament meritòria per part dels seus professionals– és merament administrativa. El resultat és una falta de massa crítica i de lideratge tècnic institucional, que debilita el sector i minimitza la seva capacitat d’influència.
Al contrari, el sistema assistencial públic de Catalunya, amb la col·laboració del sector privat, ha demostrat que continua sent –malgrat la minva en el seu finançament– sòlid i sobretot resilient. Ha reaccionat amb una intensitat i celeritat admirables: les direccions sanitàries i hospitalàries i els serveis de malalties infeccioses han reconvertit en dies estructures per prioritzar l’atenció als malalts aguts per Covid-19; l’esforç de l’Administració catalana per minimitzar les dificultats administratives derivades del model estatal per adquirir material és digne d’elogi, i finalment no som conscients del que ha aconseguit el compromís dels professionals sanitaris, des dels zeladors, auxiliars, infermeria, laboratoris i metges, incloent-hi la mobilització dels residents joves, per fer les tasques que han sigut necessàries. Altrament les taxes de mortalitat haurien sigut encara més altes.
La crisi del coronavirus ha confirmat, després dels avisos de la SARS (2003) i del MERS (2012), la plausibilitat d’una pandèmia greu per un virus respiratori i evidencia la vulnerabilitat de la societat del benestar occidental i la incapacitat d’una resposta coordinada a nivell global. A nivell internacional, és bàsic més compromís polític de cooperació i disposar de protocols de resposta consensuats; a Europa, hi hauria d’haver un enfortiment polític i tècnic de l’European Center for Disease Control, que ara no té cap capacitat d’incidència real als països, i a nivell local, és imprescindible crear un cos de professionals formats en salut pública i consolidar un òrgan (Agència de Salut Pública) que els pugui acollir amb prou flexibilitat de gestió i capacitat de formació, liderat per professionals independents de perfil tècnic i que compti amb els corresponents recursos.
Aquesta pandèmia ni s’ha acabat ni serà l’última. A l’Àfrica diuen que el millor moment per plantar un arbre va ser fa una setmana, però que el pròxim millor moment és demà. Estaria bé convertir aquesta crisi també en una oportunitat.
*Metge epidemiòleg. Afectat pel Covid-19.